Ultrapirineus 2016

Ara que ja fa una setmaneta de l'experiència d'haver corregut durant 24 hores pels pirineus catalans en una prova de les de més renom a nivell mundial, la Ultrapirineus 2016, ( mai ens podran enganyar, és la cavalls dels vents comercialitzada ), toca explicar totes les anècdotes que donen 24 hores per les muntanyes, la prèvia i el post, hihihi.

Tot es remonta al gener del 2015, quan s'em va ocorrer inscriure'm-hi, per primera vegada. Aquell
any no hi vaig poder anar. Una parella d'amics, la Patri i el Joan, van decidir casar-se aquell dia i a mi em va tocar decidir que prioritzava, i vaig decidir que hi havien molts dies per fer l'Ultrapirineu.
( la veritable raó, va ser que em van salvar d'una bona pallissa, hihihih ).
Però, no em sortiria gens barat, a mitja boda em van fer protagonista de la mateixa. Em van donar una invitació per correr qualsevol ultratrail l'any 2016. La que em vingues de gust, hihihi, no podia ser un sopar a no se on, no.

Mare meva !!!!!  Tocaria entrenar per això !!!!

Aquest gener, com que som tossuts aquests esportistes, em vaig tornar a inscriure a l'Ultrapirineu, i a mesura que s'anava atansant, cada cop veia mes difícil estar en forma per un repte aixi. De fet, vaig decidir anar-hi, mes per que hi estava inscrit, que per que m'hi sentis capàs. I vaig decidir que, qui millor per fer-me l'assistència que aquella parella que un any abans m'havien fet molt feliç en un dels dies mes bonics de la seva vida.

Em vaig fer una autopromesa, aniràs nomes a viure l'experiència i a passar-t'ho be. No vull patir mes del necessari, ni acabar més lesionat del que ja estava. ( Arrossego unes molèsties al genoll esquerra desde fa 1 any i mig ).

Amb aquesta premisa vaig arribar a Baga el divendres a la tarda amb el Fabi ( el meu company d'aventures muntanyeres ) i tot esperant l'autocaravana del Frai que pujava tard, em vaig trobar a la furgo del Cesc i l'Eli, els meus referents com a persones i com a corredors de muntanya. Per mi, estar la nit abans d'aquesta cursa, amb ells, ja era el millor regal de ser-hi. Mai oblidaré aquell playback del flying free a tot drap, Eli, hhihihihihih

I arribava el dia D, i l'hora H. Les 5'40 del mati del 23 de setembre d'un 2016. Em vaig menjar el meu pastis de xocolata i un platan, vaig fer l'ultima revisada de material i sobretot vaig visualitzar l'arribada, tot això després de llegir-me un poema que m'animava arribat feia 30 minuts desde Mèxic.
Cap a la plaça Portxada hi faltava gent!!!! Escoltar la melodia del Ultimo mohicano, mentres et desitjes sort amb la gent del costat i tot començava amb pell de gallina.

La meva estrategia de cursa era sencilla, anar fins a Bellver lo mes suau que pogués, alli mantenir i després de Gosol, no anar gaire de baixa. Els primers quilometres van ser molt i molt lents, arribant al Niu de l'Aliga amb quasi 4 hores de cursa i es que no podies anar mes ràpid. Una fila india continua t'ho impedia. Just abans del refu de Serrat de les esposes (km 28 ) vaig poder començar a correr i a disfrutar de tot plegat., j que anar per sobre del teu ritme desgasta, però anar per sota també.

Passat aquest punt, la baixada fins a Bellver em vaig possar una mica ansios i vaig apretar un xic mes del compte, però es que el meu cos m'ho demanava.
Allí  m'esperava una dosis molt alta d'ànims. Sabia que veuria gent coneguda i que la Patricia em tenia apunt un dinar de carbohidrats solids que necessitava molt i molt.

Aquí una de les anècdotes del dia. Abans d'entrar a l'avituallament, control de material. La meva sorpresa, descobrir que el dia abans m'havia oblidat el gorro de llana a la motxilla i havi estat corrent amb ell durant 40 quilometres a 25 graus, hihihih!
Canvi de roba, pas pel W.C., dinar amb massatge inclos i tornem-hi. A pels següents 36 km ( Gosol ). Sabia que eren els que decidirien si podria acabar-la, o no.

Pujada molt alegre al refu de Cortals de l'ingla, seguint per la carena del Cadí fins a Prat d'Aguilo, on hi vaig arribar un xic tocat, i xerrada amb el guarda d'a´´i, el Vigueras. La meva idea era passar el pas dels gosolans ( 2500 m ) abans de fer-se de nit, i aixi evitar la baixada de temperatura a aquella altura i la veritat es que ho vaig aconseguir pels pèls.

Allí va començar a complicar-se'm la cursa. L'estomac ja feia un rato que no em volia res, els gels i barretes m'havien irritat els budells i era difícil ingerir res, i al caure la nit,  amb ella la boira va aparèixer.
En aquest punt em va servir, i molt, el fet de coneixem el terreny- No es veia a mes de 5/6 metres i algunes cintes estaven força separades entre elles. Amb les ganes que tenia d'arribar a Gosol va ser un continu d'avançar gent. Aquest moment el recordaré sempre, fent el tram entre la pista de les Bassotes i Font terrers, (un lloc molt especial per mi).

I arribada amb rebuda de 5 estrelles a Gosol. El Joan em va vindre a recebre a l'entrada i a l'avituallament tota la genteta de Manresa donant-me caliu i anims. Aquí vaig tornar a fer una parada de 30 minuts. Aquest era el punt d'inflexio de la cursa. Fins aquí, mes o menys tothom sap que hi arribara, ara be, si aquí estas molt tocat es fa un martiri els ultims 34 kms.

Amics que inmortalitzen moments unics

Vaig sortir sense gaire pensar-m'ho de l'avituallament i també amb poques ganes, la veritat.
Em vaig començar a ajuntar amb gent per poder parlar i passar aixi millor les hores de nit, però tot i aixi els quilometres no passaven de cap manera. El tros fins al refugi Lluis Estasen va ser un xic agònic, s'em va acabar la bateria del frontal, va començar a ploure i estava animicament pels terres.

Al arribar al refu vaig preguntar on era el proper lloc on poder abandonar i em van dir: 2 o aqui o fins el km 96 a Vents. Era el moment de decidir, i vaig decidir que s'havia de provar.Sabia que si arribava a Vents, els últims 14 els faria i o si.
La baixada fins al Gresolet va ser epica, enmig d'una tormenta era com patinar amb gel, relliscada rera relliscada i esperar arribar a baix, hihi. Just a 100 metres del refu, s'em van acabar les piles de recanvi ( mai compreu un frontal Led lenser, siusplau ).

Vaig demanar piles al refu, on tenien muntada una rave molt més típica d'una punk trail que d'una cursa aixi, hihihi, i que donaven ganes de quedar-se allí i continuar quan sortis el sol.

Aquí va començar un llarg tram on afloraven totes les mostres de la fatiga d'una cursa així. Venien 3 kms de pujada i 7 de baixada fins al refu dels Vents, pero van donar per molt.
Al sortir de Gresolet, m'ajunto amb un home d'Igualada per la por que tenia a que el frontal em tornes a fallar, i la meva sorpresa va ser la seva reacció.
Li vaig explicar la meva situació i em va dir que no volia que anes al seu ritme i em començava a explicar histories que no venien al cas. Fins hi tot va començar a anar mes lent del seu ritme..
Total, que vist el pati, vaig decidir marxar endavant sol i amb aquestes que el frontal es va tornar a fondre.

Vaig fer com uns 500 metres sense llum, i aleshores vaig poder atrapar un altre home de Toledo.
Aquest desde un bon rato abans d'atrapar-lo ja sentia com no parava d'insultar a tort i a dret. " hijos de puta, estoy hasta los huevos, la madre que os pario, etc, etc ". Vaja que el percal del personal que em trobava era mes aviat dantesc, hihihihi, sort que m'ho prenia a riure.

Al arribar a la seva altura, no sabia si dir-li algo, o no, pero vaig entrar-li en plan amigo, " va que solo queda 200 metros y cima".
Va funcionar, es va calmar i vaig demanar-li d'anar darrere seu fins a Vents, ja que no tenia llum. Tot i no veure clar aixo de correr darrera un altre tio tenint d'intuir el corriol, era l'única opcio per poder arribar a Vents i demanar un frontal a la Patri.
Al cap d'uns quilometres, el de Toledo s'em para i em diu: " espera !!!, creo que llevo otro frontal, toma. Perdona que ya no me funciona el cerebro ".
Vaig fer un somriure de pam a pam i som-hi !

Aquelles coses que et fan veure que encara hi ha quelcom de companyerisme en les curses. Un de Toledo donant un frontal amb un que li porta una estelada a la motxilla, hihihi.
Total que ens vam fer mes amics que l'ostia.

Arribem a les 3 del mati al refu de vents. Alli vaig decidir allargar mes del compte la parada. Estava força cruixit, i tenia clar que 14 quilometres els feia encara que fos a quatre grapes. Quedava l'ultim esforç !!!
Vaig menjar arros i una bona tasa de caldo i seguim ! Em vaig despedir de la patri i el Joan fins a l'arribada i amb anims vaig començar a enfilar una zona molt mítica, els Empedrats, 4 quilometrets de res fins el refugi Sant Jordi.
 En aquest moment, he de confessar que vaig explotar emocionalment i em vaig possar a plorar. Em vaig veure que faria realitat una gran proesa. Quelcom que 24 hores abans sabia que no estava a l'alçada d'acabar, però que la meva perseverança ho havia fet possible !

En aquest tram, el "karma" em va tornar i em vaig trobar un lleidatà que se li havien acabat les piles del frontal i jo n'hi vaig deixar un de nou.

En arribar al Sant Jordi, vaig omplir les botelles de coca-cola i veient que si m'assentava no em tornaria a aixecar, vaig dir-li amb el de Toledo: " vamos poco a poco a terminar esto ? "

Faltava l'ultim coll de muntanya, el d'Escriu, i ja tot baixada. Al arribar als últims 3 quilometres i amb l'opció d'entrar per sota de les 24 hores, tota la gent que anavem junts vam començar a correr per intentar fer menys d'un dia corrent, però quan vaig veure que l'organització ens feia donar un tomb pels voltants de Baga vaig decidir que no volia correr més. Vaig decidir parar en un pi, em vaig treure un pes de sobres, i aixi vaig arribar assaborir sense presions d'un moment que serà incomparable i segurament irrepetible.

Però la sorpresa més emotiva estava per arribar, a 100 metres de l'arribada, em trobo al Fabia, que havia fet al matí la marato al cap de 40 dies que quasibe s'hi queda en un accident a la muntanya, i havia anat a dormir a Calaf, però s'havia llevat a les 5 per tornar a pujar a Baga i fer els últims metres amb mi.

Li vaig fer un sprint i vaig entrar a l'arribada amb un somriure d'orella a orella ! Els dos havíem brodat un dissabte molt important a les nostres vides !

Grans moments amb grans persones 

Amb el Javi de Toledo a l'arribada

 Agraïr sobretot a la Patri i al Joan la seva assistencia durant tot un dia, però també al Frai per deixar-me la seva autocaravana, a la Sandra i al Marc per deixar-me el material necessari per correr-la, al Marc, l'Edu i el Cesc  per fer-me assistencia puntual i a totes les persones que vau apareixer pel recorregut animant-me i a totes les demes persones que se que em seguieu desde casa.
Sense tots/es vosaltres jo no hagués pogut fer això. !!!! Salut i muntanyes !!!!