Tortura psiquica

Ahir mentre mirava el documental "de Matinada" ( fet pel Dan Ortinez d'Aixina) que narra les detencions i empresonaments el 23 de setembre de 2019 de 9 persones dels CDRs acusades de terroristes em van venir al cap molts records.

Podeu trobar el documental a la web www.alerta.cat.

Felicito a la gent del 23s per tenir el valor de sortir a explicar el que van viure. Se que no és fàcil.

Aquest documental m'ha fet recordar la importància que te explicar el que alguns em patit en les pròpies carns, perquè, encara que es  desagradable, som els únics que podem fer-ho de primera ma.

Un dels moments que em va fer plorar va ser quan una de les parelles d'un detingut va dir que s'havia passat 10 dies sense sortir del llit després de la detenció. Aquesta és una de les conseqüències que te la repressió, la capacitat d'afectar a tot l'entorn de les persones detingudes, parelles, fills/es, familiars i amistats properes i és una arma amb la que juguen els cossos policials i el propi estat.

En un altre moment una altra parella explica com el seu fill des del dia de les detencions, en el qual el gos bordava molt, cada cop que sent bordar el gos ho associa a perill.

Al sentir aquests testimonis m'han vingut varies situacions al cap.

La primera ha sigut quan justament ara fa 20 anys i després de passar per comissaria 5 dies, em van ingressar a la presó de Soto del Real. Allí, durant uns minuts vaig coincidir a una sala amb 5 nois de Lekeitio ( Euskalherria) que havien estat detinguts el mateix dia que jo. Quan em vaig dirigir cap a ells, un d'ells es va alterar molt i em va intentar agredir. Els altres em van demanar disculpes. Allí vaig poder veure molt punyentment els efectes de les tortures en algú altre.

Jo no era conscient de les meves seqüeles en aquell moment. Nomes estava a gust de saber que estava a la presó i allí no et torturen ( normalment).

Vaig sentir com algo havia canviat dins meu un cop vaig sortir de la presó, dos mesos després.

El primer que vaig notar va ser el primer dia que vaig tornar a treballar. Vaig arribar a Calaf amb el cotxe i aleshores em vaig adonar que no havia ficat ni musica, ni la radio. Estava en un altre mon.

Després, i durant uns quants mesos em van anar venint "flashbacks" a la ment de diferents moments de la detenció. En moments sense cap relació t’apareixia una escena concreta a la ment. També en determinades situacions he tingut la sensació de que algú t’està vigilant igual que passava a comissaria, on tenia un mosso d'esquadra a la porta de la sala d'interrogatoris les 24 hores.

I el que també sempre m'ha anat passant des d'aleshores ha sigut que quan em trobo un control policial m'agafa por.

Com sempre he dit, prefereixo mil vegades les tortures físiques, que en un temps desapareixen, que no pas les psíquiques, ja que aquestes les portes sempre més a sobre. 

Aprofito aquesta entrada per dir que s’està treballant en publicar un llibre on s’explicarà tot el que va passar en les detencions de Torà, justament ara fa 20 anys.

Ser home, tenir 40 anys i no tenir parella

 Desprès de molts anys sense escriure en aquest blog, mi torno a atrevir.

Aquest cop per ficar sobre la taula un tema que m'afecta en primera persona, i que crec que en no s'en parla prou. Almenys jo ho trobo a faltar !

La situació en que ens trobem els homes que tenim 40 anys i no tenim parella. 

Aquí les exposso !

En primer lloc, i una qüestió que tant ens afecta a homes, com a dones, i tant es quina edat tinguis, és l’accés a la vivenda.

A finals d'any 2022, ens trobem que els lloguers de vivendes a un poble rural de 1200 habitants, com Torà, s'ha disparat fins a costar el pis més barat entre 400 i 500 €. Si aquí hi sumem les factures de serveis bàsics com l'aigua, el gas i la llum ( sense mencionar internet), ( i sense comptar els messos d'hivern), tenim que una unica persona ha de destinar segurament la meitat, o mes, dels seus ingressos al sostre on viu.

Ara, afegim-hi els aliments, que rapidament pujen a 100 € per setmana. 

Aquí ja ens trobariem que una persona 1000 eurista no podria tindre vehicle propi, ni fer apats fora de casa, ni escalfar-se a l'hivern, ni anar de vacances,...

Si com a alternativa vols comprar la vivenda, tens dos opcions.                                                    Comprar una vivenda ja feta, o comprar un terreny per fer-hi la teva. En qualsevol dels dos casos, a Torà hi ha poca oferta. En el primer, la majoria de cases s’hi haurien de fer reformes i en el segon, els preus están pels nuvols.

Això sense tenir en compte que has de tindre un mínim d'estalvis per fer l'entrada, una nòmina prou alta, i pagar el que convingui durant la resta de la vida.

Aquesta és la realitat en que es troba tothom que "vol/ha de" viure sol.

Algú pot pensar, “ haver estudiat”. Doncs un servidor ha estat 6 anys ( sense comptar l’ensenyança obligatoria ) davant un pupitre.

Gràfica evolució de preus de la vivenda a Catalunya ( 1985-2020)

 Per un altre costat, i indirectament relacionat també amb el tema econòmic, hi ha el fet de criar.

Quan arribes als 40, al ser home, no et diuen la típica frase de: "s'et passara l'arròs", perquè no tenim aquest problema, però si que et diuen la típica de "encara no tens parella ?".                                           

Si és una elecció que has decidit tu, potser te la sua, però si desitges tenir parella i potser tenir fills, pots sentir un sentiment de fracàs/culpabilitat.

Independentment d'això, si et plantejes de criar monoparentalment, a part de suposar més esforç ( logístic i econòmic), si ets home, tens la dificultat de no dependre de tu mateix. En el nostre cas, has de començar un periple burocratic per poder adoptar, o buscar una gestació subrogada ( “ventre de lloguer”). 

En canvi, si ets dona, pot no ser el que desitjes ( criar sola), però almenys tens l'opció de fer-ho sense dependre de ningù més, com algunes amigues que tinc, han fet.

I fins aquí aquestes reflexions d'un "quarenton" de poble !

Teide 0-4-0

Diuen que val més tard, que mai. Doncs aprofitant aquest confinament, explicaré la meva experiència el febrer del 2019 fent el repte de pujar la muntanya més alta de l’estat espanyol (Teide 3718m) des del nivell del mar. 

Ho faig per que a mi m’agrada quan busco informació d’alguna muntanya, trobar informació de primera ma, i si pot ser en la meva llengua millor, així que aquí la deixo per qui la vulgui utilitzar.

Eren les 05:30 del mati del 22 de febrer del 2019 i començava el repte a la Playa del Socorro, el que es coneix com la ruta 0-4-0, ja que per arribar al cim necessites fer 4000 m de desnivell positiu i 28 quilometres. Havíem dormit a un poble proper i la meva parella d’aleshores em va acompanyar amb un cotxe llogat fins la platja.  

Vaig triar aquesta hora perquè per fer el cim del Teide necessites treure’t un permís amb l’hora que passaràs pel control que hi ha a 200 m del cim, i aquest el teníem per la 1 del migdia. Segons els meus càlculs faria 500 m de desnivell positiu cada hora i uns 4 quilometres.

Link per demanar el permis: https://www.reservasparquesnacionales.es/real/parquesnac/usu/html/detalle-actividad-oapn.aspx?cen=2&act=1

Vaig sortir molt motivat i amb l’ incertesa de si trobaria el camí fàcilment, tot i que el duia descarregat al GPS, era la primera vegada que seguia una ruta. Per sort, tot i que havia llegit que no estava indicat, si que ho esta, i per cert molt ben indicat.

Desprès d’atravesar un seguit de poblets i urbanitzacions vaig arribar al mirador del Lance ( 4k, 500m, 1h) amb unes vistes nocturnes espectaculars de tota la costa nord de l’illa i amb un silenci penetrant.

M’havia planificat l’ascensió fent 3 minuts de descans cada hora i aprofitant aquest moment per fer fotos i menjar una barreta o un gel. El tema mes delicat era el de la beguda, ja que fins el quilometre 23 (Montaña blanca ) no em trobaria amb la Clara que venia del parquing de cotxes.  

Al Asomadero ( 8k, 1200m, 2h) es començaven a veure els primers raigs de sol i deixaves endarrera la platja i ja podies veure l’objectiu final. Va ser un gran moment.

De camí a la Degollada del Cedro ( 15k, 2200m, 4h ) em vaig trobar la primera persona, un madrileny que havia anat a pujar el Teide en 3 dies, com a desconnexió d’una separació de parella.

Gran persona, per cert.

En aquest punt canviava una mica tot. El vegetació passava de zona boscosa a arida, amb fins i tot arena que feia alentir la marxa. El desnivell deixava de pujar i començaven uns 3 quilometres de pla que van provocar que m’entres l’estrés de l’horari, i la calor començava a apretar. 

Arribava a la Montaña blanca ( 23k, 2750m, 5’5h) on vaig esperar la Clara i vam acabar de fer els 1000 metres que faltaven de desnivell junts.  

A partir d’aquí em va començar a passar factura l’esforç físic i vaig alentir la marxa. Vam passar per la zona de los Huevos del teide, el Refugio de Altavista  ( 3200m), i fins arribar just a temps al punt de control de la Rambleta ( 27k, 3550m, 7h).

 

A partir d’aquí tot va ser disfrutar. Les vistes, el fum amb olor a sofre que sortia del terra, els diversos colors del terra, les roques volcaniques, i finalment el desitjat cim.

I per fi, repte aconseguit, arribavem als 3718 m del cim del Teide i era espectacular poder observar quasi tota l’illa des d’allí dalt i tambè era molt sorprenent veure el mar, allí on havia començat unes hores abans.

            

A la tornada jo no vaig baixar fins a la platja altre cop, com si que hi ha gent que fa, sinó que a la Montaña blanca vam tirar cap al parquing per anar a recollir el cotxe.

Si podeu, visiteu Tenerife perque te molts racons sorprenents 😉