De Kyoto a Durban i de Groenlandia a Ushuaia

Ja han passat  14 anys des de que el 1997 és va aprovar el famós Protocol de Kyoto,  protocol que pretén treballar per intentar que el nostre planeta no continuí el camí cap a la autodestrucció mediambiental.

Aquest protocol no ha gaudit d’una infància que diguem meravellosa, ja que fins ara, als inicis de la seva adolescència no ha comptat mai amb el suport i l‘estima de tots els seus/ves progenitors/es.

 

Semblaria que aquest tema és prou important per què la totalitat de representants de cada país és posessin les piles per arribar a uns acords i uns compromisos que anirien a favor de tots i totes els que vivim en aquest planeta. Però vet aquí que sembla que no a tothom li importa per igual la salut de la mare terra.  

Des d’un bon inici, EUA ja va deixar clar que ells no ratificarien aquest protocol, ja que tot i ser el país amb més emissions contaminants, argumentaven que si altres països en via de desenvolupament no reduïen també les seves emissions podrien perdre competitivitat econòmica.

Aquest protocol no és va posar en marxa fins el 2005, quan Rússia es va sumar  al protocol i aixì feia que els països firmants superessin el 55% de les emissions del planeta, xifra mínima. Aquest protocol preveu que durant el període 2008-2012 es redueixin les emissions que tenia el planeta el 1990, d’un 100% a un 95%.

Aquests dies, desprès de 14 anys, s’ha celebrat a Durban ( Sud-àfrica) una cimera per parlar sobre el futur del protocol de Kyoto més enllà del 2012 i les accions a emprendre. Tristament s’ha constatat,( al meu entendre), la poca voluntat de canviar el rumb i d’una vegada per totes cuidar el mon on vivim.

      La cimera va acabar tard i amb un acord per salvar l’ imatge de la trobada 

      

      Prorrogar el protocol de Kyoto fins el 2017 o el 2020, sense el vist-i-plau dels majors emissors de gasos (EUA, Rússia, Japó i Canada. O sigui que a partir del 2012, aquest protocol nomes afectarà el 15 % de les emissions del planeta.

Al meu entendre, s’ha posat un pedaç a la roda, però la roda dia a dia va perdent aire, un aire que no es renovable, un aire que dia a dia farà que ens costi més de respirar.

Conclusió: l’ésser humà s’està tallant la rama de l’arbre on és subjecta.

Que podem fer els ciutadans,a nivell individual per contribuir a preservar el nostre món?

Aquí una pagina molt interessant i plena de recursos: http://opcions.org

Molt bona nit!

El català en perill d'extinció?

Sincerament, crec que sí!

Ja fa un temps que estic observant com, progressivament en el meu entorn, la llengua espanyola guanya terreny i s’insereix de forma ferotge en àmbits que mai m’hagués arribat a imaginar.

Aquesta  constatació crec que esta influenciada, en part, pel fet que en els últims anys he passat de fer vida exclusivament a la Catalunya interior, a passar a viure a la capital de Ponent.

Fins aleshores, únicament sabia el dur que era anar a Barna i passar-te molts minuts buscant un bar on t’entenguessin al demanar un tallat. Però pensava que en les altres ciutats, (fora de l’àrea metropolitana) la situació era un xic diferent.

En dos àmbits em preocupa molt especialment l’absència del català.

Per un costat en els centres públics  d’educació.

L’any passat, anant a l’ universitat, vaig sentir-me menyspreat quan certs professors continuaven fent les classes en espanyol, desprès d’un període raonable d’adaptació a l’idioma dels castellanoparlants ( 4 mesos).

La situació més paradoxal va ser la primera classe del segon quadrimestre de l’assignatura de Pedagogia. Al iniciar la presentació el professor, 

va preguntar :

“ Qui no entén el català?”

I algunes, poques mans, es van aixecar.

El professor es va dirigir cap a una noia búlgara que estava d’Erasmus des de feia una setmana i li va preguntar:

“I  tu l’entens?”

I ella va respondre: “ Sí”

No m’ho podia creure. Com podia ser?

Una noia amb un idioma tant diferent al nostre i que amb dues setmanes es va espavilar per entendre’ns!

Ho més ben dit, com pot ser que altres persones de la mateixa edat no siguin capaces d’entendre una llengua tant semblant a la nostra amb 4 mesos?

Fent un salt en el temps, aquest any anant a classe en un altre centre educatiu públic, en aquest cas un institut, em pensava que el fet de ser alumnes més propers a la zona del centre, faria que el tema lingüístic canvies i que la gent entengués la llengua.

I si en efecte, la totalitat de la classe entén el català, inclús els dos alumnes de la franja, (altra cosa es qui el parla) i els professors excepte en moments puntuals utilitzen la llengua autòctona.

Ara bé, la meva sorpresa va ser quan fa uns dies, vaig assistir a unes presentacions dels meus companys de classe ( jo la tinc convalidada) i absolutament cap, va utilitzar la llengua catalana per expressar-se. ( ¿????¿ )

No ho vaig entendre. Fins i tot la professora els hi va preguntar per que no utilitzaven el català.

Lo que em va impressionar més de tot va ser que fins i tot hi havia gent que tenia les diapositives en català, però feien la presentació en castellà.

El segon àmbit on em resulta inversemblant és en el de l’atenció al públic. Dins d’aquests em refereixo a botigues, empreses i funcionaris d’administracions publiques.

El cas més curiós que em va passar va ser fa poques setmanes a una fira dins del principat de Catalunya. Em vaig adreçar a un estanc d’una empresa toranesa i la meva sorpresa va ser quan desprès d’iniciar la conversa amb un comercial, ell no em va canviar d’idioma encara que li parlava en català.

Ho vaig trobar d’una falta d’atenció molt gran, ja que no em crec que no sàpigues català aquella persona.  

Per últim, desprès sents a dir que a Catalunya es persegueix el castellà. Hehehe.

A mi el que em sembla és que la llengua que tenim és un gran signe d’identitat i que demanar que et tractin amb el teu idioma és lo més normal del món.

O algú ha anat d’Erasmus a Grècia i li han fet les classes amb català?

Gràcies a la CAL ( Coordinadora d’associacions per la llengua) per la seva feina.    www.cal.cat

"Marranos"

Aquest és el meu primer article en aquest bloc. Un bloc que he creat degut a la necessitat que sento de poder expressar i compartir moltes inquietuds que tinc i que són fruit de viure en aquesta societat i que crec poden contribuir a generar una reflexió en altres éssers.
El meu primer article, té aquest títol i l’he dedicat a aquest tema arran d’una situació que vaig viure fa unes setmanes passejant per la plaça Catalunya de Girona durant les barraques.

Era una tarda de dissabte i quan passava pel costat de dues dones amb dos nens al seu costat que jugaven ( vaig suposar que eren les seves mares), es va produir una escena que m’agradaria veure més freqüentment.
Un nen li va fer un petó a la galta de l’altre nen i automàticament una de les dones li va cridar amb clar accent de renyar-lo:
“ Què feu marranos!”

La meva estupefacció va ser tant gran pel que estava sentint que fins hi tot vaig parar de caminar. No em podia creure el que acabaven de sentir les meves orelles. Em vaig tenir de reprimir, per no expressar-li el meu malestar cap aquella dona.
Com podia ser que a finals del 2011, unes dones relativament joves tinguessin aquesta reacció cap un gest d’estima entre “els seus” dos fills?

Sincerament, no crec que aquella dona es pugui arribar a adonar de l’influencia que aquests tipus d’expressions poden arribar a causar en aquells nens que simplement es guiaven per l’instint humà.

La meva pregunta és: Hagués dit el mateix aquella dona, si l’altre infant hagués estat del sexe oposat?
La meva reflexió respecte aquesta situació és de que encara estem molt lluny d’educar a la nostra canalla d’una forma lliure i en la qual, el fet de mostrar els nostres sentiments cap als altres no hauria de ser cap vergonya ni un tabú.

Benvinguts/des a aquest bloc!