Aquesta frase ja mos la deien els nostres
padrins/es quan expliquen les hores que es passaven treballant al tros, però
avui en dia hi ha qui mos les passem fent esport per aquestes muntanyes
precioses que tenim al pirineu.
Tot un mes preparant a consciencia un repte
nou per mi, com era una Ultra trail, en català de poble, correr per la muntanya
durant mes quilometres del que seria una excursió.
Durant aquest mes, vaig estar demanant consell
a gent experta en aquest esport ( merci Eli i Albert ), demanant material
específic ( merci Roger, Ferran i Joan) , ja que no tinc els quartos per
poder-ho comprar, i tenint una parella de luxe que em vindrien a donar tot el
necessari durant la ruta ( Ferran i Sandra sou uns cracks ).
Amb tot això a punt, ja sols faltava una bona
dieta i preparar la psique per aguantar tantes hores motivat. La part de la
dieta, vaig acabar fins els collons de menjar pasta i arròs tot buscant
carbohidrats, hehe, i la psique per un
costat tranquil·la ( el fet d’haver fet ultres de ciclisme de fins a 38 hores
no em feia patir per la durada de l’esforç), però per l’altra un dolor al
tibial anterior durant tota la setmana si que em va fer passar alguna mala nit
de nervis, juntament amb el no saber a quin tipus de cursa t’enfrontes.
El dia abans va arribar !
Camí de la Seu, fent una parada al meu poble
per ultimar detalls, i arribada allí on justament un any abans havia fet de
rebot la meva primera cursa de muntanya ( la marató de la Trail del Cadí ).
Tot apunt a la fonda que em va deixar el Xavi
( merci guapo ), arribada del Pau Ventura, company que feia la marató, i cap a
fer un beure al Plana i a escoltar musica folk ( feien la trobada
d’acordionistes dels pirineus a la Seu i Arsèguel ). Les mítiques bromes
d’empalmar i anar a fer la cursa sense dormir ( això si que seria punk trail,
hoohoho ) i cap a casa a deixar fins l'últim detall a lloc.
Desprès de donar 50 voltes pel llit i que la típica
amiga t’envii un whatsap a les 2 del mati, sona el despertador a les 4’30.
Ha arribat el moment crític!
Com que ja ho se, em llevo ràpid i vaig al
bany, allí es mes fàcil superar el moment “ que cony estas foten “, ja que ja
no t’atrapen els llençols, ehhehe.
Et vesteixes de gala, et menjes el bimbo amb
nutella sense tenir gana i agafes el camí al control de material, allí on
sembla que siguem tots/es delinqüents. “Ensenya’m que portes “, “ d’acord, pots passar “,
nomes faltava el “ d’on vens” i “on vas “, heeheheh
Mires al cel, tot negre!
Mires al
voltant, tot color i alegria!
Comencem a correr, i com sempre, no se on va
la gent amb tanta pressa. Em quedo ja cap al final del pilot i arribem al típic
embut de corriol. Tothom parat i aprofitant per treure’m manguitos, fer bromes
i tal. Al cap de 3 km, l’anècdota, del meu mòbil comença a sonar la cançó de El Ultimo Ke Zierre "soldadito español." Jo que no sabia ni que estava al mòbil, ja em
veus fent el gag de parar mentres tothom estava pendent de no perdre ni una
posició, per parar-ho.
 |
| Arribant al cap de la Fesa, km 20 |
Enfilo fins el km 20 de la cursa amb pas lent
per reservar-me ( al control del cap de la fesa em trobo el Pau que ha
abandonat per mal al genoll ) i jo segueixo cap a encarar els 12 km de carena
del cadí fins el pas dels gosolans. Aquí ja marxo molts ratos sol, i es on
començo a passar-ho malament per una baixada de pressió. Intento arribar ràpid
a l’avituallament de Cortals dels Cortils, però el remei es pitjor que
l’enfermetat i em cardo una nata de campionat. Un trau al genoll, una mica de
saliva i nem-hi.
El meu equador psicologic estava en arribar al refugi de Prat d’Aguiló,
allí sabia que ho tindria tot mes fàcil. Arribo al pas dels gosolans, on
m’esperaven la Sandra i el Ferran i fent la baixada al refu torno a menjar-me
el terra. Era al km 38 i no pintava gaire bé el tema. Quan arribo al refu, (amb
cara de pocs amics) em foto a menjar per intentar canviar el meu ofuscament.
Al final, la solució, 2 barretes salades i com si acabes de començar.
Durant 15 km em vaig trobar de conya, entre
mig, bossa de vida ( bossa que et deixen deixar a mig recorregut amb tot el que
vulgos ) a Estana, canvi de mitjons, camiseta, gels i barretes i gas, que ja
estem al km 50. Comença una part coneguda per mi i m’animo, arribant al
avituallament d’ Ansovell prou bé. Aquí també m’espera un conegut i dels pocs
habitants del poble, el Guillem ( merci xeic ).
Ja nomes en falten 20. Psicològicament esta
costa avall, però no vull cremar-me i intento regular fins als últims 10 km,
que son cara avall. Passo aquests 10 km completament sol i es fan un xic
llargs, sort de portar l'Ipod i sentint la meva musica preferida aconsegueixo disfrutar del tram.
Finalment, l'últim avituallament! Aquí ja ho
celebro amb els de l’avituallament ( sort que no hi havia ratafia ). Faig els
ultims 10 a tope i avançant a força gent, i ja soc al parc olímpic de la Seu.
Em posso bonic per la foto i arriba aquell gran moment que la ment havia
visualitzat durant tota la setmana, l’arribada de l’ultra.
Ja poden descansar els músculs !!!!
Finalment acabo tardant una hora menys del que
havia previst, 15 hores d’esforç, les mateixes hores de sol que hi va haver el
26 de juliol a la Seu !
Repte a la saca !
 |
| una de les imatges que ens va oferir la ruta |
Desprès de les emocions viscudes, et planteges
si val la pena haver prioritzat tants dies de l’any l’entreno per davant de
familiars, amistats i festa i certament, no tinc una resposta clara.
Ens veiem per les muntanyes !!!!