En un moment històric com esta sent l’actual,
els/les habitants del municipi de Torà no estan immersos en un sol procés, sinó
en dos.
Tots dos es refereixen a canvis de relació/dependència
a nivell d'administracions supramunicipal.
El que arrenca més antigament ( 2010), el
canvi d’adscripció comarcal per intentar passar de l’actual marc comarcal de la
Segarra i al del Solsonès i el que tenen tots els municipis del
principat de Catalunya per crear un nou país.
Resulta que tant al municipi de Torà, com al
Principat de Catalunya qui ha d‘executar aquests passos ( qui governa ), és
CiU.
També resulta que la forma democràtica més lògica
per realitzar-los és mitjançant el compliment dels resultats que sorgeixin d’un
referèndum vinculant.
Ara bé, arribats a les portes del 2015, ni en
un procés, ni en l’altre, s’ha realitzat aquest referèndum.
En el
primer cas, el canvi de legislatura ( juny 2011 ) i l’arribada
a l’alcaldia d’una persona manifestament en contra del canvi, va suposar la
paralització/obstaculització del mateix.
Van caldre 19 mesos i múltiples peticions de
reunió per part dels partits de l’oposició per poder asseures a parlar del tema
novament. Tot i semblar que aleshores es desencallava el tema, avui en dia encara
som Segarrencs/ques.
En el
segon cas, amb certes coincidències ( en les dos
administracions, en totes les eleccions la llista més votada ha estat CiU, però
no ha governat sempre), desprès de 3
anys consecutius en que l’11 de setembre es converteix en una mobilització
popular espectacular, i on cada cop es suma més gent al tren del independentisme,
també seguim sent espanyols, potser nomes oficialment, però ho som.
En el primer dels cassos, ja ningú en parla al
municipi.
En el segon, ens passarà el mateix?
Deixaran/deixarem que es desinfli la il·lusió
que corre pels carrers ?
La història ha de servir per construir el futur
Per això mateix crec que a Torà era on el vot
pel SÍ-Sí tenia un sentit especial.
Aquesta frase ja mos la deien els nostres
padrins/es quan expliquen les hores que es passaven treballant al tros, però
avui en dia hi ha qui mos les passem fent esport per aquestes muntanyes
precioses que tenim al pirineu.
Tot un mes preparant a consciencia un repte
nou per mi, com era una Ultra trail, en català de poble, correr per la muntanya
durant mes quilometres del que seria una excursió.
Durant aquest mes, vaig estar demanant consell
a gent experta en aquest esport ( merci Eli i Albert ), demanant material
específic ( merci Roger, Ferran i Joan) , ja que no tinc els quartos per
poder-ho comprar, i tenint una parella de luxe que em vindrien a donar tot el
necessari durant la ruta ( Ferran i Sandra sou uns cracks ).
Amb tot això a punt, ja sols faltava una bona
dieta i preparar la psique per aguantar tantes hores motivat. La part de la
dieta, vaig acabar fins els collons de menjar pasta i arròs tot buscant
carbohidrats, hehe, ila psique per un
costat tranquil·la ( el fet d’haver fet ultres de ciclisme de fins a 38 hores
no em feia patir per la durada de l’esforç), però per l’altra un dolor al
tibial anterior durant tota la setmana si que em va fer passar alguna mala nit
de nervis, juntament amb el no saber a quin tipus de cursa t’enfrontes.
El dia abans va arribar !
Camí de la Seu, fent una parada al meu poble
per ultimar detalls, i arribada allí on justament un any abans havia fet de
rebot la meva primera cursa de muntanya ( la marató de la Trail del Cadí ).
Tot apunt a la fonda que em va deixar el Xavi
( merci guapo ), arribada del Pau Ventura, company que feia la marató, i cap a
fer un beure al Plana i a escoltar musica folk ( feien la trobada
d’acordionistes dels pirineus a la Seu i Arsèguel ). Les mítiques bromes
d’empalmar i anar a fer la cursa sense dormir ( això si que seria punk trail,
hoohoho ) i cap a casa a deixar fins l'últim detall a lloc.
Desprès de donar 50 voltes pel llit i que la típica
amiga t’envii un whatsap a les 2 del mati, sona el despertador a les 4’30.
Ha arribat el moment crític!
Com que ja ho se, em llevo ràpid i vaig al
bany, allí es mes fàcil superar el moment “ que cony estas foten “, ja que ja
no t’atrapen els llençols, ehhehe.
Et vesteixes de gala, et menjes el bimbo amb
nutella sense tenir gana i agafes el camí al control de material, allí on
sembla que siguem tots/es delinqüents. “Ensenya’m que portes “, “ d’acord, pots passar “,
nomes faltava el “ d’on vens” i “on vas “, heeheheh
Mires al cel, tot negre!
Mires al
voltant, tot color i alegria!
Comencem a correr, i com sempre, no se on va
la gent amb tanta pressa. Em quedo ja cap al final del pilot i arribem al típic
embut de corriol. Tothom parat i aprofitant per treure’m manguitos, fer bromes
i tal. Al cap de 3 km, l’anècdota, del meu mòbil comença a sonar la cançó de El Ultimo Ke Zierre "soldadito español." Jo que no sabia ni que estava al mòbil, ja em
veus fent el gag de parar mentres tothom estava pendent de no perdre ni una
posició, per parar-ho.
Arribant al cap de la Fesa, km 20
Enfilo fins el km 20 de la cursa amb pas lent
per reservar-me ( al control del cap de la fesa em trobo el Pau que ha
abandonat per mal al genoll ) i jo segueixo cap a encarar els 12 km de carena
del cadí fins el pas dels gosolans. Aquí ja marxo molts ratos sol, i es on
començo a passar-ho malament per una baixada de pressió. Intento arribar ràpid
a l’avituallament de Cortals dels Cortils, però el remei es pitjor que
l’enfermetat i em cardo una nata de campionat. Un trau al genoll, una mica de
saliva i nem-hi.
El meu equador psicologic estava en arribar al refugi de Prat d’Aguiló,
allí sabia que ho tindria tot mes fàcil. Arribo al pas dels gosolans, on
m’esperaven la Sandra i el Ferran i fent la baixada al refu torno a menjar-me
el terra. Era al km 38 i no pintava gaire bé el tema. Quan arribo al refu, (amb
cara de pocs amics) em foto a menjar per intentar canviar el meu ofuscament.
Al final, la solució, 2 barretes salades i com si acabes de començar.
Durant 15 km em vaig trobar de conya, entre
mig, bossa de vida ( bossa que et deixen deixar a mig recorregut amb tot el que
vulgos ) a Estana, canvi de mitjons, camiseta, gels i barretes i gas, que ja
estem al km 50. Comença una part coneguda per mi i m’animo, arribant al
avituallament d’ Ansovell prou bé. Aquí també m’espera un conegut i dels pocs
habitants del poble, el Guillem ( merci xeic ).
Ja nomes en falten 20. Psicològicament esta
costa avall, però no vull cremar-me i intento regular fins als últims 10 km,
que son cara avall. Passo aquests 10 km completament sol i es fan un xic
llargs, sort de portar l'Ipod i sentint la meva musica preferida aconsegueixo disfrutar del tram.
Finalment, l'últim avituallament! Aquí ja ho
celebro amb els de l’avituallament ( sort que no hi havia ratafia ). Faig els
ultims 10 a tope i avançant a força gent, i ja soc al parc olímpic de la Seu.
Em posso bonic per la foto i arriba aquell gran moment que la ment havia
visualitzat durant tota la setmana, l’arribada de l’ultra.
Ja poden descansar els músculs !!!!
Finalment acabo tardant una hora menys del que
havia previst, 15 hores d’esforç, les mateixes hores de sol que hi va haver el
26 de juliol a la Seu !
Repte a la saca !
una de les imatges que ens va oferir la ruta
Desprès de les emocions viscudes, et planteges
si val la pena haver prioritzat tants dies de l’any l’entreno per davant de
familiars, amistats i festa i certament, no tinc una resposta clara.
Les
lleis que esta aprovant, i preveu aprovar, el Govern espanyol en matèria energètica
són força preocupants.
Avui mateix la comissió europea ha donat un avis al
govern d’aquest país.
La
política energètica del govern del PP esta anant justament en direcció contraria
al de la lògica humana, ja que com es ven sabut les fonts d’energia
tradicionals s’estan exhaurint i l’única via, ens agradi, o no, comença a
passar per les energies renovables, l’estalvi energètic i la cogeneració.
A
part de la lògica humana, que en aquest sistema capitalista tampoc vol dir
gaire res, també va en direcció contraria a les politiques energètiques que es
porten a terme a d’altres països europeus, on aposten decididament per un altre
model. Un model que en el cas d’Alemanya passa per voler tancar les centrals
nuclears. En altres països, com Holanda, on la radiació solar és molt menor a
la que hi ha a la península ibèrica, les administracions donen facilitats als
habitants per poder instal·lar plaques solars pel seu autoconsum.
Mapa de radiació solar europeu ( kwh/m2 )
A
part d’aquests dos punts mencionats, que podríem concloure que no es troben
dins l’estat espanyol, també va encontra de certes lleis/mocions aprovades per
poders democràtics com són:
Directiva Europea 2010/31, que obliga a tenir
un consum quasi cero a tots els edificis de nova construcció públics a partir
del 1 de gener de 2018 i als privats a partir del20 de gener de 2020.
Programa PAES: Aprovat per molts ajuntaments ( entre ells Torà ) i
que preveu reduir el 20% de les emissions de CO₂ en el seu municipi abans del
2020.
Sinó és mitjançant energies renovables veig
impossible poder assolir aquests objectius.
Vist lo anteriorment exposat, només em queda
especular que darrera de tot plegat hi hagi un pla maquiavèl·lic, ( al estil
banca ), i que el govern esta buscant que totes les plantes d’energia renovable
siguin deficitàries per què certs poders econòmics ( els de sempre ) les acabin comprant a 4 duros, per d’aquí uns
anys tornar a fomentar i primar-les, fent així engreixar els porcs de sempre
altra vegada.
Planta de biogas de Som Energia inaugurada aquest mes a Lleida
Per aquest motiu, crec que no erro gaire, si asseguro que igual que al segle XX
l’insubmissió al servei militar faria que algun dia desaparegués la mili, aquesta
insubmissió al segle XXI serà al model energètic actual i algun dia guanyarà el
sentit comú.
