Per què et poses en política ????

No us han fet mai aquesta pregunta els vostres familiars, amics/gues, companys/es de feina, gent del poble, ………, i normalment amb un to un xic despectiu ?

Resposta senzilla.  Perquè la política es posa amb mi.

M’encanta quan certes persones, algunes molt properes a mi, em diuen :

“ Jo passo de la política “, “no en vull saber res “

M’encanta per què es una resposta molt lògica, fa fàstic els politics que tenim avui en dia, però molt irresponsable sota el meu punt de vista.

Per què?

Doncs perquè per molt que passis de la política, o marxes a viure en una cova i nomes en surts per caçar i recol·lectar o les conseqüències de la política t’afecten.

O es que la pujada de l’IVA nomes afecta a qui es posa amb política ??

O, es que si utilitzes la sanitat publica no t’afecten les retallades ???

Si tens nens/es al col·legi no t’afecten les modificacions d’horaris, l'increment de les matricules, etc.. ???

Com que ara mateix no em veig en cor de viure sense relacionar-me amb el sistema existent, i per què em preocupa com esta dissenyat, doncs fa temps que vaig decidir ficar-me amb política.

 Primer fora de cap partit que es presentes a les eleccions, ja que era més proper a  tendències  llibertaries.

Més endavant vaig decidir passar a militar en un que si que es presentava  en aquestes, però que em va generar prou confiança com per què mi sentis identificat i on vaig creure que podria aportar-hi quelcom.

Aquest va ser i és la CUP !!!!

Per què la CUP i no un altre?

 

1)      Tema nacional: mai he tingut clar lo de les meves fronteres ( la CUP, si ), ara bé, una cosa sempre l’he tingut clara. Tinc una llengua, una cultura i una manera de fer pròpia i diferenciada d’altres llocs del món, per tant vull que nosaltres decidim les nostres coses i no que gent que tenen altres realitats decideixin com hem de viure. Per això, a mi si que no em fa res dir que vull l’independència.

2)      Tema social: Per a mi, aquest és el punt clau. El sistema econòmic en el qual vivim, no funciona. El fet de prioritzar per davant de les persones els quartos, no pot ser mai senyal de salut humana. El fet de que els politics estiguin al servei de les empreses privades i no del poble, es sinònim de mala gestió i de corrupció. La CUP es anticapitalista.

 3)      Defensa del territori: Tenim la sort de viure en un dels espais mes atractius del mon, tenim desde platja fins a muntanyes, tenim fruiters, vinyes i ramats i sembla que se’ns oblidi dia rere dia. S’està fent passar per davant de l’estima per el nostre país, infraestructures que ens hauríem de plantejar si són necessàries i si volem continuar en aquesta línea i fins quan. ( Aeroport d’Alguaire, MAT, AVEs, Barcelona world, etc....)  

4)      Una altra forma de fer política: La CUP no es basa en personalismes. Passa per davant el projecte col·lectiu, per això, per exemple a Torà, els/les quatre primeres de la llista vam decidir repartir-nos els 4 anys de legislatura. No volem poltrones, ni treure un benefici econòmic del fet de ser representants dels vilatans/es. A les eleccions autonòmiques, els diputats/des que surtin no podran estar mes de 4 anys al Parlament i no podran cobrar més de 2’5 vegades el salari mínim.    

Per tot això estic en política i estic a la CUP !!!

Per tot això fare campanya perquè la CUP entri al Parlament i dongui veu a tot un sector de gent catalana que fa temps que veiem com ni CiU és independentista, ni ERC d'esquerres, ni ICV ecologistes de debo.

ECO-EGO

No hi va ni una lletra de diferencia, però hi ha un abisme entre les dos.

Les primeres paraules que em venen al cap al sentir aquests prefixes són : Egoista i Ecològic

Doncs bé, fa uns dies vaig estar en una xerrada, en un poblet força menut de les nostres contrades, que s’anomena Tarroja de Segarra. Allí, una sèrie de joves estan tirant endavant un projecte de cooperativa de producció i consum amb l’objectiu de recuperar les especies de conreus que antigament hi havia, les maneres de conrear la terra sense la necessitat d’esgotar –la, i com dels productes que en treuen en poden elaborar aliments o cosmètica 100% naturals.

Podeu coneixe’ls a: http://lagarbiana.blogspot.com.

Aquesta gent em van ensenyar que viuen ecològicament, però no egoistament. Em van entusiasmar i vaig veure que es possible viure d’una altra manera. Des d’aquell dia he començat a fer passos actius cap a la manera que entenc jo que hauríem de viure.

1) El primer pas va ser fer-me soci d’una cooperativa enegetica com és SOM Energia (http://www.somenergia.coop/ ), cooperativa que aposta per les energies renovables i que ofereix la possibilitat de contractar i consumir energia verda, deixant així d’engreixar a grans companyies com: Endesa, Iberdrola, etc... 

La seva filosofia em sembla totalment adequada i sostenible, per això crec que tenim un gran camí per recórrer.

2) He decidit retirar una gran part dels meus estalvis dels bancs convencionals i redistribuir-los en entitats més ètiques i més solidaries. Algunes d’aquestes entitats poden ser: http://www.proyectofiare.com o http://www.coop57.coop. 

3) He decidit, ara que s’ha de fer la declaració de la renda, fer objecció fiscal a la despesa militar i no participar amb els meus impostos del negoci de la guerra.

Tot i les traves que des de l’agencia tributaria se’m van interposar, fins i tot denegant-me l’opció d’entregar la declaració en aquest format, quan és la seva obligació, finalment em vaig sortir amb la meva.   

Aquesta part dels meus impostos, els he decidit donar a associacions que treballen per la pau i la justícia social com és:  http://www.coordinadora-ongd-lleida.cat/

Aquest any, l’estat espanyol ha retallat en tots els ministeris. Ara bé, no per igual. Mentres que el ministeri més retallat ha estat el de Cooperació internacional amb un 70 %, el menys retallat ha sigut el de Defensa amb un 7 %. Pel mig, pilars basics com l’educació i la sanitat s’han quedat en un 15-20% de retallada.

-         4) No ho he fet, per què no l’he tingut d’utilitzar, però m’hagués adherit a la campanya No vull pagar, ja que trobo injust que Abertis (administradora dels peatges ) mos segueixi cobrant aquests imports per utilitzar vies de comunicació, quan en certs casos, com el de la gent que volem anar de Girona a Barcelona no tenim una alternativa raonable gratuïta.   http://www.novullpagar.cat/

Conclusió que n'he tret ? Queda demostrat que podem canviar el nostre entorn mitjançant les accions pròpies, per tant no cal que esperem que cap administració ens tregui les castanyes del foc !

Cruel pasión

A part de ser el nom d'una via d'escalada de Vilanova de Meia, també serà el nom de la meva nova entrada al bloc.

Aquest cop serà per fer la crònica de l'ultima prova ciclista que he realitzat, el passat 26-27 de maig. La Barcelona-Perpinya-Barcelona, més coneguda com la BPB 2012. Amb un recorregut de 600km i 7500 metres de desnivell acumulat, era el repte més dur de la meva vida ciclista que em proposava assaltar, ja que altres dos vegades he participat en la BPB, en la primera vaig abandonar al km 400 i en la segona vaig poder acabar desprès de 38 hores, ara bé, no tenia tanta duresa al meu entendre.

Les prèvies: Aquest any arribava a la BPB amb molts més quilometres a les cames que altres anys. Havia pogut fer totes les brevets preparatòries ( 200, 300 i 400), cosa que mai havia encadenat en un any, i a més a més de fer molta plana de Lleida, havíem fet un stage intensiu de dos dies als Pirineus.

El dia abans: Vaig agafar la bici, un pec de maletes plenes de menjar, roba i estris per imprevistos ciclistes i cap a Manresa a dormir, per poder estar més aprop de la sortida. Al arribar a Manresa m'esperaven el Ramon i l'Olga, que em van acollir com a un ministre ( no corrupte ). Sopar made in Bielorússia, un sofà encantador i una companyia exquisita. Sou genials, tortolitos !!!
Jo cap a domir com les gallines, i ells cap a veure el Barça. I vinga donar voltes pel sofà, tot sentint " GOOOOLLLL!!!!"
 
El dia D: A les 4 de peu i cap a trobar-me amb els que serien els meus companys de BPB, en Manel i el Pepe Mari, uns veterans breveteros.
Vam arribar puntuals al Velòdrom d'Horta i de seguit ja ho teníem tot llest per començar el repte. 

La sortida sincerament, molt poc emotiva. Això d'haver decidit l'organització de sortir lliurement no em va agradar gens. 

Vam sortir quasi dels últims ( així no et pot avançar ningú, heheh) i vam anar sortint de l’àrea metropolitana cap a trobar la N-II a el Masnou, per anar pujant per la costa fins a Lloret de mar ( 90 km) on hi havia el primer avituallament, com sempre hi encara que no és una prova competitiva el ritme de sortida un pel alt pel meu gust.

A partir d'ací, més calma. Van començar els tobogans de Tossa de mar a Sant Feliu de Guíxols, que donaven el primer toc d'atenció de que el dia no fora flors i violes. Passar pel tros fastigós de s’Agaró, Platja d'Aro i més, amb tot de gamats fent cues amb els cotxes i ple de semàfors, per encarar cap a l'interior direcció la Bisbal i Torroella de Montgrí, una zona força coneguda per mi. Allí ( 167 km) segon avituallament amb una musica maquina a tota ostia, que no podies ni parlar, hehehe Trobada amb altres experimentats breveteros ( Xavi i Lluis ) i recuperar forces.

Començava el tercer tram abans d'arribar a Peralada ( 222 km), un tram on vam poder descobrir tot l’Empordà fent mil voltes per poder arribar a Peralada, fins i tot passant per can Lluis Llach.

Ara si, ja venia quant entravem a la Catalunya nord, començaven els ports i la zona era menys familiar amb el coll de Banyuls pel mig. Un port que em va sorprendre, amb unes rampes finals força exigents i una baixada amb les paelles ( i no d’arròs) més dretes que mai he vist. Vaig estar apunt d'anar a buscar el piolet!!!

 Desprès d'un seguit de puja baixa per Port-Vendres i Collioure ens vam endinsar cap a l'interior tot buscant Amelie-les-Bains ( quin nom!!), on vam arribar amb molt bon temps, doncs encara era de dia, ( 312 km).

Aquí va aparèixer la meva primera crisis, em sentia un xic marejat i sàvia que tot i portar més de la meitat del recorregut, la part més dura de la prova venia aleshores. Vaig fer un sopar força contundent ( felicitats a la gent d'Amelie, sempre ens tracteu de muert) i un amago d'estirar-me i ha tornar-hi. 

Aquí també em vaig trobar el company de ciclisme i de política, lo Alex Maymo, a qui em va sorprendre de veure per aquella zona, jo el feia més per endavant, però l’home del mall no te compassió amb ningú.

Ja era fosc i no veies el que venia, tot i ven prou que ho sabíem, eheh, 35 km cara amunt, els primers 22 es deixaven fer, però s'em van fer eterns, semblava que Prats de Mollo l'havien fet desaparèixer, fins que enmig del silenci sepulcral dels Pirineus va treure el cap. Era el senyal, a partir d'aquí 14 km durs, molt durs. Vaig posar el "molinillo" i vaig ficar-me al cap que sinó baixava de la bici a alguna hora arribaria a dalt.
Així va ser, i entre vaques i ovelles vaig poder veure el cartell. Ara toca abrigar-se molt i menjar quelcom per poder afrontar la baixada fins a Ripoll.   

Estàvem a ple Pirineu ( 1500 m) a quarts d'una de la nit i feia un fred baixant que ni amb les perneres, el xubasquero, ni els guants de plàstic de la gasolinera que vam trobar, no s'et passava. Al final vam arribar als plans de Camprodon i aquí fa fer acte de presencia la son. Va ser un moment força peculiar. Anàvem nosaltres tres i un altre típic brevetero calafí, en Ramon Catalan i de repent en Ramon va desaparèixer          ( s'havia fotut a dormir per algun marge) i n'altros sense mencionar la paraula son, però tots sabíem per a que ho fèiem, vam començar a parlar de temes com si ens haguessin donat corda. Que si les mosses de Lleida estan de bon veure, que com ho havia de fer per lligar, que si cantant los hits del verano (" Quiero pedalear toda la noche, ....) o quan va passar un conill i mos vam passar 10 minuts cridant " Cunil, cunil!"

Al final Ripoll ( 390 km) i una paradeta de 1 hora a estirar-nos en un matalàs per afrontar el següent port, el de Cannes, que ens conduiria fins a Sant Esteve d'en Bas on hi teníem la motxilla per fer canvi de roba.
Coronem Cannes just quan surt el sol i aquí el gag de la jornada, quan anàvem a 8 o 9 km/h en Pepe mari encara no sabem com, se fot a terra i jo que anava al seu darrera no el vaig poder esquivar i ja em tens a sobre seu, hehehehe  No mos vam fotre a riure, per què encara era massa d'hora, hehehe

Passem per Olot, (el poble amb més borratxos per metre quadrat) i tot veient los que anaven cap dormir fent unes SSS de campionat, ens dirigim cap a fer un gran esmorzar garrotxí a Sant Esteve ( 430 km), aquí fem una dutxeta, canvi de roba, un gran esmorzar amb embotit casolà i com nous a enfilar el Coll de Condreu.

Aquest port se’m va entrebancar molt i molt i fins Cantonigros no vaig començar a veure clar que això ja ho tenia coll avall. Arribada al següent avituallament de Folgueroles ( 482 km) amb una cleca de sol que queia, que no teníem cap tipus de ganes de tornar a sortir del pavelló.

Ara si ja nomes quedava un Coll important, el de la Pullossa per arribar a Calders (530 km), l’últim control abans de l'arribada. Aquest port ja conegut per mi, però que el trobo força pastos, sobretot l'aproximació, el vaig fer sense pensar en res i amb el punt d'il·lusió que te el saber que quan arribis a dalt ja tot pinta a favor.

Fem l'últim control tot menjant a desganes, per què ja no m’entrava res a l’estomac, un llom arrebossat amb els ja mítics llaçets de postres, i caldo i sense encantar-nos agafem direcció area metropolitana.
Faltaven 2 collets, el de Lligabosses i el de l'arribada, el forat del vent. En el primer, els 34 graus em van maxacar més que la pujada i tot afrontant la baixada direcció Castellar del Vallès, crisis múltiple de son i parada d’emergència a fer un cafè arran de carretera. Jo vaig decidir prendrem una clara, ERROR, em va fotre una fava que encara em va deixar més atontat, però tot continuant pels pastosos polígons industrials vam fer cap al començament de l’últim port.

Els últims dos quilometres eternssssss, desprès d'un descansillo pensava que ja arribava el coll i vaig esprintar amb l'emoció, però resulta que era dos quilometres més amunt el coll de veritat. Primooooooo!!!!

Ara si, el mirador de Barcelona indicava que nomes quedava baixar i fer una volta d'honor al velòdrom, intentant no fer-nos-hi mal, hehehe

PROVA SUPERADA!!!!!!!!!   600 km, en 35 hores i 59 minuts!!!

Gracies a haver pogut finalitzar la BPB 2012, vaig poder demanar la medalla de superrandonneur de l'any, que otorga l'Audax Club Paririen als breveteros que en el mateix any han fet la de 200, 300, 400 i 600 km.
Em va fer molta il·lusió!!!

Aquest cop no vaig tindre els mals de panxa de l'ultima edició, que em feien parar capa cop que menjava quelcom, ni els mals de cul típics de tants quilometres. Fa anar tot sobre rodes!!!
Vull dedicar aquesta crònica a tota la gent que em va estar donant suport via sms durant el repte. Sobretot al hooligan que va col·lapsar la centraleta, eh, Kimo! 

I en especial li vull dedicar a un brevetero que no va poder estar a la línea de sortida per problemes de salut, i que el dia abans em va dir que no podria vindre, desprès d'haver estat tota la temporada entrenant.

Va per tu Rubèn!

Més info a : http://bpb2012.blogspot.com.es

Xocolata, ciclisme i sexe!

Aquest article fa molt de temps que el tenia en ment i finalment veu la llum!!!  Béeee!

En aquesta vida com la majoria de gent, jo també busco la felicitat i aquests són els tres millors mètodes que fins ara he descobert per aconseguir-la: el ciclisme, la xocolata i el sexe.

Començaré pel ciclisme, ja que és la que més conec i he pogut experimentar en pròpia pell.

(Aquest apartat es pot generalitzar a qualsevol esport).

Pel que diuen els experts en educació física, però més que res pel que jo he sentit en el meu cos, el ciclisme aporta dosis molt altes de serotonina, hormona que segrega el cervell i que ens fa sentir-nos més feliços/es.

Almenys en el meu cas, els dies que surto a rodar noto en acabar, i la resta del dia, una sensació de plenitud, que es tradueix en un millor humor i amb una satisfacció interior difícil de definir si no s'ha experimentat.  

A part, el fet de posar-te objectius durant la temporada i arribar-los a aconseguir em reporta un esperit d'autosuperació que repercuteix en l'autoestima.

Molta gent em titlla a vegades de boig, (més els últims anys que me aficionat a les brevets, proves de llarga distancia), per fer sortides nocturnes o estar sense dormir més hores de lo habitual i la veritat és que potser teniu raó, ja que no s'acaben d'entendre aquestes aficions, però quelcom de benestar m'aporta quan ho continuo fent.

La xocolata, uffffff, que dir de la xocolata? Crec que és l'aliment amb un % més elevat d’addictes del mon.

O no és veritat? Que demanes sinó quan el cambrer/a et diu los postres en un restaurant? Jo el primer amb el que em fixo és si hi han coulant o profiterols amb xocolata, o ....

La xocolata proporciona, i serveix per:

1) Serotonina: tranquil·litat, sedació i felicitat

El consum de la xocolata indueix a la producció en el cervell d’una substància anomenada triptòfan vinculada a la serotonina. Aquesta hormona és la responsable directa de que un individu gaudeixi de les sensacions de tranquil·litat, sedació i felicitat. 

2) Magnesi:  beneficiosa davant el síndrome premenstrual.

La xocolata és rica en magnesi. La falta d’aquest mineral ha estat relacionada pels experts amb els símptomes de la síndrome premenstrual. Per això, moltes dones asseguren que la xocolata ajuda a millorar el seu estat d’ànim, especialment en el període premenstrual o quan estan deprimides.

3) Teobromina: un estimulant natural.

La xocolata té teobromina, alcaloide que té efectes directes sobre l’organisme. En concret, actua como diürètic i estimula el sistema renal. La xocolata exerceix un efecte estimulant del sistema nerviós central similar al de la cafeïna. 

4) Carbohidrats i greixos: sacietat i rapidesa mental.

La xocolata conté greixos que provoquen després d’haver-ne consumit una sensació plaent de sacietat. Els carbohidrats presents en la xocolata fan que després de varis processos químics s’incrementi  la quantitat d’oxigen  que arriba al cervell, el que té com a conseqüència una major fluïdesa mental.

5) Amantadina:

La xocolata presa en quantitats superiors a les que hi ha en una tableta indueix una sensació plaent y de benestar. Ara bé, el cacau i la xocolata purs contenen, almenys, el doble d’aqueta substància que la popular xocolata amb llet.

6) Polifenols: salut cardiovascular

La xocolata conté antioxidants naturals, composts fenòlics, adequats principalment com a protecció contra les malaltes del cor. Presents habitualment en aliments d’origen vegetal, els polifenols ajuden també a prevenir malalties degeneratives, l’envelliment de las cèl·lules i inclús el càncer.

L'ultima d'aquestes, i per mi la més complexa d'aconseguir, ja que és l’única de les 3 que no depèn d'un/a mateix/a, en tant que ineludiblement t'has de relacionar amb altres essers humans és el sexe.  

El sexe, allò en el que ens posaríem d'acord la gran majoria d'animals d'aquest planeta i que sobrepassa qualsevol cultura. Allò que es practica ( més o menys) en tots els racons del mon sense excepció. Allò que a molts homes i també dones ens ha fet perdre algun cop el cap, i n'hi ha que encara l'han de trobar, i és que no n'hi ha per menys, o no?

Doncs el sexe també es una gran font de benestar personal, ja que entre altres coses:

Millora l'autoestima

Fa semblar més jove

És un calmant natural del dolor

Millora les relacions interpersonals

Enforteix el sistema immunològic

Augmenta l’energia

Disminueix els síntomes de la depressió i l'ansietat.

Com en tot, jo crec que el millor en aquest cas és portar una dieta mediterrania. Una mica de cadascuna.

Bé, ara ja podeu entendre per què em foto aquestes rutes quilomètriques sobre la bici menjant un fart de barretes energètiques de xocolata. Ara que, ben pensat, unes maduixes amb xocolata al costat del llit ......

Bona primavera a tothom!!!!

Ha tornat a passar!!!

M’hagués agradat no haver fet  mai aquest article.

Altra vegada se’ns han endut companys de les dues rodes, companys amb els que em compartit rutes en marxes cicloturistes, amb qui em pedalat en el mateix pilot, qui ens ha unit una passió i molts reptes personals.

Aquest cop ha sigut més aprop, a les nostres terres de la plana de Lleida, allí on els hiverns estan marcats per la boira i el fred intens i on els ciclistes de carretera esperem ansiosos que arribin aquests dies de sol. Ens es igual el fred, però que faci sol i poder sortir a rodar, per preparar les primeres marxes del març.

Aquest diumenge era un dia d’aquestos i quatre companys de Balaguer feien una sortida, però tot just al polígon industrial de Campllong, a escassos quilometres de Balaguer van ser atropellats per un cotxe.

Dos d’ells, ja no ens podran tornar a acompanyar, desitjo que els altres dos es recuperin molt aviat i puguin fer-ho.

Aquesta noticia m’ha fet recordar aquella brevet de 300km de l’any 2010, quan estava a la sortida a Manresa. Era de nit i encara no havia sortit el sol, i vaig coincidir amb un ciclista del C.C.Sant Celoni i li vaig preguntar: “ Que ha vingut el Xavi?”

Ell em va mirar tot estranyat i em va dir: “ Que no ho saps?’”

El setembre anterior una furgoneta havia acabat amb ell. Em va caure el mon a sobre, no podia ser, un company de les dues rodes i de fora de les dues rodes, que no el tornaria a veure més.

Se’m van passar les ganes de posar-me a rodar tot el dia i encara no se per què vaig ficar-m’hi, amb una sensació de voler anar cap a casa i que tot era una merda.   

Ara aquesta noticia m’ha fet tornar a plantejar moltes coses, més quan el lloc on va passar l’accident es on més d’una vegada he entrenat.

Molta gent, t’ho diu: “ I no us fa por, anar per la carretera?”, “es molt perillós”.

Si, a tot. Però quan t’agrada una cosa la desitgés fer. Prens les mesures adequades i segueixes les normes de circulació, però no pots evitar el que fa l’altra gent que utilitzen les carreteres.

Jo també reconec que algun cop he circulat amb més de 2 ciclistes en paral·lel o sense avorar-me, però entre els que utilitzem les vies ens hem de tindre un cert respecte, ja que sempre sóm els ciclistes els que tenim les de perdre.

En record del Xavi, el Pere i el Joan. 

 

                                     Imatge de la marxa cicloturista Montsec-Montsec

La soledat!

Molt bon any 2012 a tothom!

El primer article d’aquest any, el dedico a un sentiment que de ben segur tots i totes em sentit en alguna ocasió. La soledat!

Varies situacions en els últims dies m’han fet reflexionar-hi i finalment decidir-me per escriuren un article.

Primerament, les dates que ben just acabem de deixar endarrere. En aquestes dates és sabut que molta gent esta contenta i il·lusionada de tornar a veure als seus essers estimats. Hi ha una espècie de pau generalitzada. Una pau que paralitza tots els mals de cap de tots nosaltres. Ara bé, per algunes persones també són uns dies on se’ns reflecteix una certa soledat que portem dins i no ho acabem de viure amb tanta eufòria, com d’altres.

En segon lloc, aquest any jo vaig decidir començar l’any anant a buscar la neu que no ha caigut per aquí, per això vaig anar a Suïssa. Per primer cop a la vida vaig decidir de fer un viatge en solitari i vaig triar un país on precisament no s’havia cap dels 4 idiomes oficials( francès, alemany, italià i romanx).

Amb qui hi vas?

Hi has anat sol?

Aquestes són les frases que alguns/es m’han fet i he pogut observar que és una cosa que ens sorprèn i que la trobem extranya.

La veritat es que jo sempre havia fet tots els viatges acompanyat i amb aquest he descobert els pros i els contres sobre veure mon en solitari, però sobretot he descobert que es poden fer coses sol.

Per un costat he descobert que anant sol, et sorgeixen certes necessitats que no tens si viatges acompanyat, com per exemple, el fet de comunicar-te amb altres essers humans que son desconeguts o tenir de fer-te entendre, evitant així el gag de: “ Parla tu, que jo no se l’idioma”.

També vaig poder trobar-me en una situació singular. Desprès d’invitar a la dona que m’acollia a casa seva, a un sopar tradicional català, ella va convidar a 3 amics/amigues i vet aquí que al final ens vam trobar al voltant d’una taula 5 persones d’arreu del mon parlant de Catalunya. Crec que l’idea em va sorgir arran de fer el viatge en solitari.

Per l’altra banda, hagués agraït en certs instants tenir la companyia d’algú de confiança per a poder compartir amb ell/a les sensacions que aquells paisatges em generaven.

                                        Un gran home que vaig coneixer en una gran muntanya!

En últim lloc,també m’ha fet reflexionar sobre la soledat  la darrera manifestació multitudinària que va tenir lloc a Euskalherria, on el tema central era l’acostament dels presos/es polítics als centres penitenciaris més propers a casa seva.

Que hi pinta això aquí?

Doncs per a mi molt.

En aquest cas, no per a temes politics, sinó per el tema que m’ocupa en aquest article.

Quan vaig veure la noticia al 3/24, em va fer recordar. Em va fer recordar aquella soledat física que vaig tenir durant 2 mesos a Aranjuez (allí on la soledat pren un altre sentit) i em va fer recordar de que els moments en que m’he sentit més sol en la vida, no han sigut precisament aquells, en els quals estava lluny de la meva gent, sinó que han sigut d’altres en els quals he estat envoltat físicament de molta gent.

Acabaré deixant-vos una cançó que parla de la soledat i el millor antídot que he trobat fins ara contra ella, ja que combina la part física i l’emocional de l’esser humà:

Una abraçada molt i molt forta!

http://www.youtube.com/watch?v=WqXk3t-f5Yk