Bloc d'expressió personal sobre situacions quotidianes en la vida d'un toranes


dissabte, 8 d’abril de 2017

ETA, punt i final

Avui, 8 d'abril de 2017 l'organització armada E.T.A. ( Euskadi ta Askatasuna ) ha decidit desprès de 59 anys deixar les armes com a forma d'aconseguir objectius polítics.

Com a persona que tot i no ser basca, indirectament m'ha tocat viure de més aprop del habitual el conflicte em sentia necessitat d'aportar la meva visió/vivència en aquests moments tant importants per Euskal herria.

Intentaré aportar més aviat dades i no opinió personal, tot i que aquesta serà inevitable.

Qualsevol conflicte armat genera sofriment per les parts enfrontades. Quantificar el dolor infringit és impossible i incomparable, ja que aquest es subjectiu.

Només ens queden certes dades per fer-nos una idea del que ha sigut el conflicte.

Assassinats comesos per ETA:


Morts de l'altra part del conflicte:
Assassinats per part de forces de seguretat de l'estat: 94
Assassinats per grups d'extrema dreta o creats per l'estat español: 73
Morts per suïcidi, manipulant explosius o enfrontaments: 277
TOTAL : 444

Font: http://www.elmundo.es/elmundo/2013/06/14/paisvasco/1371204474.html

Ara bé, aquest conflicte no ha generat nomes morts. Tristament també ha generat dolor en forma física, psíquica i emocional en forma de tortura cap a les persones detingudes, dispersió dels empresonats per els estats espanyol i francès ( amb el conseqüent castig als seus familiars que els han de visitar) i vulneració de drets humans i les pròpies lleis espanyoles, com la de l'alliberació de presos malalts terminals i amb 2/3 parts de la condemna complerta.

En aquest punt si que vull fer una aportació personal sobre la meva vivència personal, ja que en el meu pas com a detingut sota la llei antiterrorista ( LAT ) per l'Audiència Nacional, posteriorment les presons de Soto del Real i Aranjuez i finalment estant en llibertat vaig poder estar en contacte amb diversos ciutadans bascos ( la majoria dels quals no havien sigut mai membres d'ETA).

El primer trobament va ser a l'entrada a la presó de Soto del Real on vaig coincidir amb 3 joves de Lekeitio que havien estat detinguts el mateix dia que jo. La meva sorpresa va ser veure com un d'ells, que havia estat torturat, em va intentar agredir. Era impactant veure com et poden arribar a deixar desprès de passar 5 dies en una comissaria d'un país "democràtic".

Casos de denuncies per tortures a Euskal herria separades per governs :

Avui en dia ja són 5657 les denuncies per tortures presentades 

Un dels casos amb més repercussió social va ser el d'Unai Romano ( vitorià) que va ser torturat tant durament que va acabar així el 2004. Posteriorment va ser absolt dels delictes que se li imputaven.

Unai Romano abans i desprès de sortir de comissaria



La segona va ser a l'entrada al modul de la preso d'Aranjuez. Allí vaig compartir convivència amb 3 presos polítics bascos i vaig poder comprovar la realitat del conflicte.

Els dissabtes a la tarda era el moment de comunicar-nos amb els familiars i el fet de veure com una quarantena de joves ( mitjana d'edat de 24 anys ) anàvem cap a fer un vis-a-vis ( parlar a traves d'un vidre amb els familiars ) com si fos lo més normal del món estar allí. Tota una generació de joves que havia prioritzat els seus ideals per davant de la seva vida. I pensar que allò passava a cadascuna de les presons de l'estat espanyol.

També em feia posar la pell de gallina veure com feien vaga de fam i que cada dia estaven més dèbils i que a altres presons alguns presos havien tingut que ser hospitalitzats. Tot per aconseguir uns drets per les persones preses que l'estat espanyol esta/va vulnerant.

El sentiment que se'm generava era de que tot allò, no se de quina manera, però s'havia d'acabar. No podia ser que les ansies de llibertat d'un poble tingues com a conseqüència tant sofriment.






E.T.A. ha decidit desarmar-se unilateralment, desprès de veure que durant aquests 6 anys desde que va anunciar la final de la violència els estats espanyols i francès no han fet ni un sol pas per rebaixar la tensió en el conflicte. Ara bé, el conflicte te molts fronts que queden a l'aire, com és la situació dels 347 presos polítics bascos. Continuaran com fins ara ? Seran apropats als seus llocs d'origen ? Seran amnistiats ?

També queden membres d'E.T.A. en llibertat i persones basques exiliades a altres parts del món que no se sap si podran tornar a euskal herria o hauran de seguir vivint en la clandestinitat.

Sigui com sigui, avui és un dia que passara a la història pel poble basc. 




























diumenge, 2 d’octubre de 2016

Ultrapirineus 2016

Ara que ja fa una setmaneta de l'experiència d'haver corregut durant 24 hores pels pirineus catalans en una prova de les de més renom a nivell mundial, la Ultrapirineus 2016, ( mai ens podran enganyar, és la cavalls dels vents comercialitzada ), toca explicar totes les anècdotes que donen 24 hores per les muntanyes, la prèvia i el post, hihihi.

Tot es remonta al gener del 2015, quan s'em va ocorrer inscriure'm-hi, per primera vegada. Aquell
any no hi vaig poder anar. Una parella d'amics, la Patri i el Joan, van decidir casar-se aquell dia i a mi em va tocar decidir que prioritzava, i vaig decidir que hi havien molts dies per fer l'Ultrapirineu.
( la veritable raó, va ser que em van salvar d'una bona pallissa, hihihih ).
Però, no em sortiria gens barat, a mitja boda em van fer protagonista de la mateixa. Em van donar una invitació per correr qualsevol ultratrail l'any 2016. La que em vingues de gust, hihihi, no podia ser un sopar a no se on, no.

Mare meva !!!!!  Tocaria entrenar per això !!!!




Aquest gener, com que som tossuts aquests esportistes, em vaig tornar a inscriure a l'Ultrapirineu, i a mesura que s'anava atansant, cada cop veia mes difícil estar en forma per un repte aixi. De fet, vaig decidir anar-hi, mes per que hi estava inscrit, que per que m'hi sentis capàs. I vaig decidir que, qui millor per fer-me l'assistència que aquella parella que un any abans m'havien fet molt feliç en un dels dies mes bonics de la seva vida.

Em vaig fer una autopromesa, aniràs nomes a viure l'experiència i a passar-t'ho be. No vull patir mes del necessari, ni acabar més lesionat del que ja estava. ( Arrossego unes molèsties al genoll esquerra desde fa 1 any i mig ).

Amb aquesta premisa vaig arribar a Baga el divendres a la tarda amb el Fabi ( el meu company d'aventures muntanyeres ) i tot esperant l'autocaravana del Frai que pujava tard, em vaig trobar a la furgo del Cesc i l'Eli, els meus referents com a persones i com a corredors de muntanya. Per mi, estar la nit abans d'aquesta cursa, amb ells, ja era el millor regal de ser-hi. Mai oblidaré aquell playback del flying free a tot drap, Eli, hhihihihihih

I arribava el dia D, i l'hora H. Les 5'40 del mati del 23 de setembre d'un 2016. Em vaig menjar el meu pastis de xocolata i un platan, vaig fer l'ultima revisada de material i sobretot vaig visualitzar l'arribada, tot això després de llegir-me un poema que m'animava arribat feia 30 minuts desde Mèxic.
Cap a la plaça Portxada hi faltava gent!!!! Escoltar la melodia del Ultimo mohicano, mentres et desitjes sort amb la gent del costat i tot començava amb pell de gallina.

La meva estrategia de cursa era sencilla, anar fins a Bellver lo mes suau que pogués, alli mantenir i després de Gosol, no anar gaire de baixa. Els primers quilometres van ser molt i molt lents, arribant al Niu de l'Aliga amb quasi 4 hores de cursa i es que no podies anar mes ràpid. Una fila india continua t'ho impedia. Just abans del refu de Serrat de les esposes (km 28 ) vaig poder començar a correr i a disfrutar de tot plegat., j que anar per sobre del teu ritme desgasta, però anar per sota també.

Passat aquest punt, la baixada fins a Bellver em vaig possar una mica ansios i vaig apretar un xic mes del compte, però es que el meu cos m'ho demanava.
Allí  m'esperava una dosis molt alta d'ànims. Sabia que veuria gent coneguda i que la Patricia em tenia apunt un dinar de carbohidrats solids que necessitava molt i molt.


Aquí una de les anècdotes del dia. Abans d'entrar a l'avituallament, control de material. La meva sorpresa, descobrir que el dia abans m'havia oblidat el gorro de llana a la motxilla i havi estat corrent amb ell durant 40 quilometres a 25 graus, hihihih!
Canvi de roba, pas pel W.C., dinar amb massatge inclos i tornem-hi. A pels següents 36 km ( Gosol ). Sabia que eren els que decidirien si podria acabar-la, o no.

Pujada molt alegre al refu de Cortals de l'ingla, seguint per la carena del Cadí fins a Prat d'Aguilo, on hi vaig arribar un xic tocat, i xerrada amb el guarda d'a´´i, el Vigueras. La meva idea era passar el pas dels gosolans ( 2500 m ) abans de fer-se de nit, i aixi evitar la baixada de temperatura a aquella altura i la veritat es que ho vaig aconseguir pels pèls.

Allí va començar a complicar-se'm la cursa. L'estomac ja feia un rato que no em volia res, els gels i barretes m'havien irritat els budells i era difícil ingerir res, i al caure la nit,  amb ella la boira va aparèixer.
En aquest punt em va servir, i molt, el fet de coneixem el terreny- No es veia a mes de 5/6 metres i algunes cintes estaven força separades entre elles. Amb les ganes que tenia d'arribar a Gosol va ser un continu d'avançar gent. Aquest moment el recordaré sempre, fent el tram entre la pista de les Bassotes i Font terrers, (un lloc molt especial per mi).

I arribada amb rebuda de 5 estrelles a Gosol. El Joan em va vindre a recebre a l'entrada i a l'avituallament tota la genteta de Manresa donant-me caliu i anims. Aquí vaig tornar a fer una parada de 30 minuts. Aquest era el punt d'inflexio de la cursa. Fins aquí, mes o menys tothom sap que hi arribara, ara be, si aquí estas molt tocat es fa un martiri els ultims 34 kms.

Amics que inmortalitzen moments unics


Vaig sortir sense gaire pensar-m'ho de l'avituallament i també amb poques ganes, la veritat.
Em vaig començar a ajuntar amb gent per poder parlar i passar aixi millor les hores de nit, però tot i aixi els quilometres no passaven de cap manera. El tros fins al refugi Lluis Estasen va ser un xic agònic, s'em va acabar la bateria del frontal, va començar a ploure i estava animicament pels terres.

Al arribar al refu vaig preguntar on era el proper lloc on poder abandonar i em van dir: 2 o aqui o fins el km 96 a Vents. Era el moment de decidir, i vaig decidir que s'havia de provar.Sabia que si arribava a Vents, els últims 14 els faria i o si.
La baixada fins al Gresolet va ser epica, enmig d'una tormenta era com patinar amb gel, relliscada rera relliscada i esperar arribar a baix, hihi. Just a 100 metres del refu, s'em van acabar les piles de recanvi ( mai compreu un frontal Led lenser, siusplau ).

Vaig demanar piles al refu, on tenien muntada una rave molt més típica d'una punk trail que d'una cursa aixi, hihihi, i que donaven ganes de quedar-se allí i continuar quan sortis el sol.

Aquí va començar un llarg tram on afloraven totes les mostres de la fatiga d'una cursa així. Venien 3 kms de pujada i 7 de baixada fins al refu dels Vents, pero van donar per molt.
Al sortir de Gresolet, m'ajunto amb un home d'Igualada per la por que tenia a que el frontal em tornes a fallar, i la meva sorpresa va ser la seva reacció.
Li vaig explicar la meva situació i em va dir que no volia que anes al seu ritme i em començava a explicar histories que no venien al cas. Fins hi tot va començar a anar mes lent del seu ritme..
Total, que vist el pati, vaig decidir marxar endavant sol i amb aquestes que el frontal es va tornar a fondre.

Vaig fer com uns 500 metres sense llum, i aleshores vaig poder atrapar un altre home de Toledo.
Aquest desde un bon rato abans d'atrapar-lo ja sentia com no parava d'insultar a tort i a dret. " hijos de puta, estoy hasta los huevos, la madre que os pario, etc, etc ". Vaja que el percal del personal que em trobava era mes aviat dantesc, hihihihi, sort que m'ho prenia a riure.

Al arribar a la seva altura, no sabia si dir-li algo, o no, pero vaig entrar-li en plan amigo, " va que solo queda 200 metros y cima".
Va funcionar, es va calmar i vaig demanar-li d'anar darrere seu fins a Vents, ja que no tenia llum. Tot i no veure clar aixo de correr darrera un altre tio tenint d'intuir el corriol, era l'única opcio per poder arribar a Vents i demanar un frontal a la Patri.
Al cap d'uns quilometres, el de Toledo s'em para i em diu: " espera !!!, creo que llevo otro frontal, toma. Perdona que ya no me funciona el cerebro ".
Vaig fer un somriure de pam a pam i som-hi !

Aquelles coses que et fan veure que encara hi ha quelcom de companyerisme en les curses. Un de Toledo donant un frontal amb un que li porta una estelada a la motxilla, hihihi.
Total que ens vam fer mes amics que l'ostia.

Arribem a les 3 del mati al refu de vents. Alli vaig decidir allargar mes del compte la parada. Estava força cruixit, i tenia clar que 14 quilometres els feia encara que fos a quatre grapes. Quedava l'ultim esforç !!!
Vaig menjar arros i una bona tasa de caldo i seguim ! Em vaig despedir de la patri i el Joan fins a l'arribada i amb anims vaig començar a enfilar una zona molt mítica, els Empedrats, 4 quilometrets de res fins el refugi Sant Jordi.
 En aquest moment, he de confessar que vaig explotar emocionalment i em vaig possar a plorar. Em vaig veure que faria realitat una gran proesa. Quelcom que 24 hores abans sabia que no estava a l'alçada d'acabar, però que la meva perseverança ho havia fet possible !

En aquest tram, el "karma" em va tornar i em vaig trobar un lleidatà que se li havien acabat les piles del frontal i jo n'hi vaig deixar un de nou.

En arribar al Sant Jordi, vaig omplir les botelles de coca-cola i veient que si m'assentava no em tornaria a aixecar, vaig dir-li amb el de Toledo: " vamos poco a poco a terminar esto ? "

Faltava l'ultim coll de muntanya, el d'Escriu, i ja tot baixada. Al arribar als últims 3 quilometres i amb l'opció d'entrar per sota de les 24 hores, tota la gent que anavem junts vam començar a correr per intentar fer menys d'un dia corrent, però quan vaig veure que l'organització ens feia donar un tomb pels voltants de Baga vaig decidir que no volia correr més. Vaig decidir parar en un pi, em vaig treure un pes de sobres, i aixi vaig arribar assaborir sense presions d'un moment que serà incomparable i segurament irrepetible.

Però la sorpresa més emotiva estava per arribar, a 100 metres de l'arribada, em trobo al Fabia, que havia fet al matí la marato al cap de 40 dies que quasibe s'hi queda en un accident a la muntanya, i havia anat a dormir a Calaf, però s'havia llevat a les 5 per tornar a pujar a Baga i fer els últims metres amb mi.

Li vaig fer un sprint i vaig entrar a l'arribada amb un somriure d'orella a orella ! Els dos havíem brodat un dissabte molt important a les nostres vides !

Grans moments amb grans persones 


Amb el Javi de Toledo a l'arribada
 Agraïr sobretot a la Patri i al Joan la seva assistencia durant tot un dia, però també al Frai per deixar-me la seva autocaravana, a la Sandra i al Marc per deixar-me el material necessari per correr-la, al Marc, l'Edu i el Cesc  per fer-me assistencia puntual i a totes les persones que vau apareixer pel recorregut animant-me i a totes les demes persones que se que em seguieu desde casa.
Sense tots/es vosaltres jo no hagués pogut fer això. !!!! Salut i muntanyes !!!! 

dimecres, 3 de febrer de 2016

Conclusions desprès de 3 mesos per Xilè

Desprès de quasi tres mesos vivint i coneixent el país mes llarg del mon ( 4329 km de nord a sud ) vull fer una sèrie de reflexions sobre les diferencies que m’han sobtat més entre Xile i el meu país.

Coses “positives”:

Són una societat molt hospitalària. La mítica frase de “ no tenen res i t’ho donen tot” allí es fa realitat. Jo vaig arribar a Xile sense conèixer ningú abans, i vaig poder viure la meitat del temps en cases de persones autòctones. Quan estaves allí, et deixaven unes claus de casa, et feien de guies turístics i a mes et volien invitar als àpats que feies a fora de casa.
Aquí, mai m’he sentit tant ben rebut, ni que sigui a casa de coneguts. Som més freds, més distants o més desconfiats de la resta de gent.

Paisatgísticament, un país 10. Molts dels xilens, per falta de recursos econòmics no han pogut viatjar per tot el seu país i en més d’una ocasió vaig sentir-me a dir: “ Ohhh, vas a Torres del paine ? es mi sueño de toda la vida. “
Això provoca que molta gent no doni importància als 101 parcs naturals que te el país. O que et preguntin: “ y por que Chile ?”
Però certament, no pares de sorprendre’t al veure volcans nevats, glaciars infinits, el desert més arid del món ( va estar 400 anys sense ploure. Del 1571-1971.) o milers de llacs.

Vista des del crater del volca Puyehue (2236 m)

Coses “negatives”:

Falta de consciencia de planeta: Al haver viatjat abans a Mèxic no em va sorprendre tant, però tot i així la falta de mentalitat ecologista entre la majoria de la societat fa que et pugos trobar tot tipus de deixalles a qualsevol lloc. Tampoc es fa separació de residus en la majoria de llars. Però lo mes sorprenent es la exagerada quantitat de bosses de plàstic que et donen al supermercat, i quan els hi dius que no calen, se’t queden mirant com si els hi estiguessin fent un menyspreu.

Gossos abandonats per tot arreu: Una de les coses que et fan adonar-te que estas en un altre país al baixar de l’avio és que et trobes gossos voltant pes carrers en grans quantitats. No són violents, però això si, segons la persona se li enganxen al costat i van amb tu fins a la fi del mon. Al lloc on es mes exagerat es a Valparaiso. Crec que vaig comptar més gossos, que persones, hehe
No molesten els gossos, molesta la falta d’humanitat de totes aquelles persones que els abandona.


Falsos topics sudamericans:

Aquests països son perillosos“: en els 3 mesos de viatge, l’únic moment en que em vaig sentir intimidat, va ser a l’aeroport de Madrid, quan al passar pel control de seguretat em van fer treure quasi tota la roba i no em van deixar beure’m l’aigua que portava a sobre.
Es força curios ! A Xile, en cap dels aeroports on vaig passar em van dir res, ni em van prohibir res.

Tot és mes barat”: El nivell de vida allí és molt similar al d’aquí. Encara recordo el dia en que vaig entrar a un supermercat a Puerto Natales  (patagonia) i em vaig sobresaltar al veure una mítica bossa de patates fregides a 4 €.
El transport entre ciutats en autobus es de les poques coses on hi vaig trobar diferencia. En el menjar i dormir, si buscaves una habitació/menu similar a aquí, els preus eren iguals.

Son més revolucionaris”: Pel que jo he vist a Xile hi ha menys gent que lluiti per un canvi social, i la que hi ha, esta menys organitzada. Es clar que allí la dictadura va acabar el 1990, però tot i que els preus son similars a Catalunya, el salari base es de 330 €, però tot i així tothom sembla conforme amb la situació.

Hi fa molta calor”: Jo, al viatjar-hi de novembre a febrer agafava tots els mesos d’estiu d’allí. Ara bé, en un país de mes de 4000 km de llargada es fàcil poder-te trobar amb una diferencia de 25 graus a la mateixa hora entre el sud i el nord del país. Així doncs, a Torres del Paine vaig trobar-me amb 2 dies de nevada en una tenda de campanya i sense poder dormir pel fred, mentres que al desert d’Atacama vaig estar a 36 graus i sense veure correr ni una mica d’aigua per enlloc.

"Parlen el mateix idioma":  Si, i no. Tenen gran quantitat de paraules diferents que fan que molts cops ( sobretot al super ) vaigos perdut o s’enrrigon de tu, hihi. Res insuperable, però has d’estar atent i predisposat a errar/aprendre constantment.

Seu de la loteria chilena



En resum, si esteu pensant en visitar Xilè !!! No ho dubteu, no us quedareu indiferents !