Bloc d'expressió personal sobre situacions quotidianes en la vida d'un toranes


dijous, 30 d’abril de 2020

Teide 0-4-0


Diuen que val més tard, que mai. Doncs aprofitant aquest confinament, explicaré la meva experiència el febrer del 2019 fent el repte de pujar la muntanya més alta de l’estat espanyol (Teide 3718m) des del nivell del mar. 




Ho faig per que a mi m’agrada quan busco informació d’alguna muntanya, trobar informació de primera ma, i si pot ser en la meva llengua millor, així que aquí la deixo per qui la vulgui utilitzar.


Eren les 05:30 del mati del 22 de febrer del 2019 i començava el repte a la Playa del Socorro, el que es coneix com la ruta 0-4-0, ja que per arribar al cim necessites fer 4000 m de desnivell positiu i 28 quilometres. Havíem dormit a un poble proper i la meva parella d’aleshores em va acompanyar amb un cotxe llogat fins la platja.  






Vaig triar aquesta hora perquè per fer el cim del Teide necessites treure’t un permís amb l’hora que passaràs pel control que hi ha a 200 m del cim, i aquest el teníem per la 1 del migdia. Segons els meus càlculs faria 500 m de desnivell positiu cada hora i uns 4 quilometres.



Vaig sortir molt motivat i amb l’ incertesa de si trobaria el camí fàcilment, tot i que el duia descarregat al GPS, era la primera vegada que seguia una ruta. Per sort, tot i que havia llegit que no estava indicat, si que ho esta, i per cert molt ben indicat.


Desprès d’atravesar un seguit de poblets i urbanitzacions vaig arribar al mirador del Lance ( 4k, 500m, 1h) amb unes vistes nocturnes espectaculars de tota la costa nord de l’illa i amb un silenci penetrant.



M’havia planificat l’ascensió fent 3 minuts de descans cada hora i aprofitant aquest moment per fer fotos i menjar una barreta o un gel. El tema mes delicat era el de la beguda, ja que fins el quilometre 23 (Montaña blanca ) no em trobaria amb la Clara que venia del parquing de cotxes.  


Al Asomadero ( 8k, 1200m, 2h) es començaven a veure els primers raigs de sol i deixaves endarrera la platja i ja podies veure l’objectiu final. Va ser un gran moment.



De camí a la Degollada del Cedro ( 15k, 2200m, 4h ) em vaig trobar la primera persona, un madrileny que havia anat a pujar el Teide en 3 dies, com a desconnexió d’una separació de parella.
Gran persona, per cert.




En aquest punt canviava una mica tot. El vegetació passava de zona boscosa a arida, amb fins i tot arena que feia alentir la marxa. El desnivell deixava de pujar i començaven uns 3 quilometres de pla que van provocar que m’entres l’estrés de l’horari, i la calor començava a apretar. 




Arribava a la Montaña blanca ( 23k, 2750m, 5’5h) on vaig esperar la Clara i vam acabar de fer els 1000 metres que faltaven de desnivell junts.  




A partir d’aquí em va començar a passar factura l’esforç físic i vaig alentir la marxa. Vam passar per la zona de los Huevos del teide, el Refugio de Altavista  ( 3200m), i fins arribar just a temps al punt de control de la Rambleta ( 27k, 3550m, 7h).
 


A partir d’aquí tot va ser disfrutar. Les vistes, el fum amb olor a sofre que sortia del terra, els diversos colors del terra, les roques volcaniques, i finalment el desitjat cim.




I per fi, repte aconseguit, arribavem als 3718 m del cim del Teide i era espectacular poder observar quasi tota l’illa des d’allí dalt i tambè era molt sorprenent veure el mar, allí on havia començat unes hores abans.


            






A la tornada jo no vaig baixar fins a la platja altre cop, com si que hi ha gent que fa, sinó que a la Montaña blanca vam tirar cap al parquing per anar a recollir el cotxe.

Si podeu, visiteu Tenerife perque te molts racons sorprenents 😉 

diumenge, 26 de novembre de 2017

El mon que s'amaga dins les presons



Fa molt temps que tinc ganes d’explicar la meva experiència dins la presó. 
Per un costat per que ja fa 15 anys que l’estat espanyol, amb la col·laboració de la conselleria d’interior de la Generalitat de Catalunya, m’hi va posar i fins ara no m’havia atrevit a escriure sobre allò. 
Si, reconec que perquè cada cop que em possava davant el paper m’entrava pànic. 

I per un altre costat per que l’actualitat política del nostre país ha fet que malauradament es facin moltes noticies sobre la situació que viuen els presos polítics que tenim d’ençà de l’1 d’octubre i això em resona dia si, i dia també.

Des de que els Jordis, i posteriorment els consellers, entressin a la presó s’han anat publicant noticies sobre les seves condicions de vida dins els mòduls penitenciaris.
Doncs be, aquí la meva particular experiència del que jo vaig viure.

Tot començava al jutjat numero 5 de l’audiència Nacional un 9 d’abril de 2003. Jo compareixia davant el jutge Ruiz Polanco estant legalment en llibertat ( però vaig arribar-hi dins un cotxe de paisa dels Mossos d’esquadra després d'haver sortit el dia anterior de l'hospital on hi vaig acabar desprès de 5 dies a la comissaria ).
Desprès de negar-me a declarar, ell va dir en veu alta, i davant del fiscal i un advocat ficat a dit: “ pues 15 años y pa dentro “.

I jo pensant que el judici es faria al cap d’uns quants anys. Innocentttt !!!

Un cop al calabós, i amb l’alleugeriment de saber que ja no em tornarien a torturar esperava per ser enviat a Soto del real. Vaig demanar menjar ( duia 10 hores sense fer-ho ) i la resposta del policia nacional va ser amenaçar-me i creure que l'estava enganyant.
Introduït dins un furgo de la guàrdia civil, vaig agafar direcció Soto compartint vehicle amb altres reclusos. I si, emmanillat.

Al arribar a Soto, em van fer despullar i dutxar-me, i em van fer ficar un mono blau ( va ser una sensació d'estar entrant a un camp de concentració ). I d’allì cap al mòdul d’ingressos.

Vista d'una preso tipus. Valdemoro ( Madrid )


Que es el mòdul d’ingressos ? 

Es una zona de la presó on s’estan els presos que han d’ingressar al centre mentres s'esperen a que se’ls hi assigni un mòdul definitiu. També es utilitzat per interns que son traslladats d’un centre a un altre i nomes hi fan nit per continuar el seu trajecte.

Les cel·les no tenen res a dins i no en surts per a res durant el dia. A la porta hi ha un forat  ( rollo bústia) on el funcionari de torn t'hi introdueix el menjar.
Per aquestes característiques el propi protocol penitenciari prohibeix que una persona hi estigui mes de 3 dies.
En el meu cas hi vaig estar una setmana.

Que hi feia ??? 

Bàsicament, estudiar-me el llibre de funcionament del centre penitenciari, escriure frases reivindicatives per les parets amb un boli ( com ja havien fet molts anteriorment, i pels que hi vindrien ) que no se d’on va sortir i mirar com els coloms paraven a la teulada de davant. 

Desprès vaig ser traslladat a Aranjuez, on em van ingressar en un mòdul de presos majors d’edat ( en el sistema penitenciari es considera 21 anys. Jo en tenia 20 ) i de presos ja condemnats ( jo estava en preso preventiva ).

Allí, quan vaig arribar-hi vaig trobar-me darrera al vidre de la primera porta molts interns esperant que s obris per conèixer el “novato”. Em vaig sentir com un mono al zoo, quan tothom el mira com a exòtic.

A l’entrar, típiques preguntes del motiu pel qual hi era i un dels interns que se’m acosta i em diu:

Comprame tabaco !
La meva resposta: No
La seva: te voy a rajar cabron

Vaig pensar; “ collons no portes ni 10 minuts i ja has tingut un "follon". Això pinta fantàstic. “

Tot es va arreglar quan es van enterar que era un pres polític. ( Allí tenen un respecte per part dels altres presos ). 
Aleshores tothom volia apallissar a qui m'havia amenaçat i jo vaig tenir de ficar pau per que la cosa no anés a mes.

Desprès d’això, els funcionaris em van donar un paper on hi constava que era un pres FIES ( fichero de internos de especial seguimiento ) un regim especial i mes restringit per determinats delictes com el meu, “terrorismo “. 
En ell se’t restringeixen les comunicacions, passen a ser dos trucades de 5 minuts a la setmana i poder enviar 2 cartes i el cap de setmana tens els típics 40 minuts a través d’un vidre per poder-te comunicar amb 4 persones. A part et poden registrar a tu o la teva cel·la en qualsevol moment.

Aquella primera nit la recordo perfectament. Mirava a traves d'aquells barrots, comunicant-me amb els altres presos polítics de diversos mòduls mitjançant crits i veient alguna silueta humana entre mig de barrots en un altre modul que era qui t'estava parlant i donant-te la benvinguda.

A partir d’aquí, l’historia va ser intentar agafar una rutina diària. Vaig començar a anar cada mati un rato al “gimnas,” on hi havia una bici estàtica que mig vaig arreglar i on un dia va entrar un intern amb un ganivet fet a partir d’un radio casette i em va dir:
“ no dejes de pedalear “ mentres l’afilava amb la roda.

Allí mateix també si feien tatoos i per això els interns intentaven comprar-me els bolis "Pilot" que es veu que tenien una millor qualitat de la tinta.
Algun dia també anava a la biblioteca ( 10 m quadrats) sense res mes que unes taules i cadires i amb un soroll insoportable. 

També vaig demanar a la direcció de la presó que a les tardes pogués estar tancat a la cel·la per poder fer manualitats o llegir llibres. Allí em vaig aficionar a fer polseres amb fils de cosir !
Un dels dies van entrar a registrar-me la cel·la i em van requisar un cuter fet manualment amb un boli bic i una fulla d afaitar i que utilitzàvem per fer cartells denunciant la situació dels presos bascos en vaga de fam.

Aquest fet em va representar una sansió. Si n’acumulaves tres t’enviaven al mòdul d’aïllament que son uns mòduls amb condicions molt similars al d’ingressos, però dissenyat per castigar.
Una mena de presó dins la presó.
La vida continuava i passaves els dies explicant te la vida amb els altres interns. Algun et demanava que li llegissis la carta que li havien enviat, j que no en sabia. Altres et demanaven el paper albal que hi ha dins les galetes "Principe" per poder cremar droga i amb altres intercanviaves maduixes dels postres per altres coses.

Quins eren els dies mes complicats ? 


Solien ser els posteriors a les visites dels interns comuns. Aquells dies tothom anava molt excitat suposadament pel que havia entrat de l’exterior. 
 
Distribució típica d'una cel-la

Quin era el millor moment del dia ??

Eren les 12 del migdia. Aquella hora era el moment que mes esperava. Era el moment de correus. Et cridaven pel nom, i jo, tenia la sort de rebre moltes cartes. Les llegies amb tota l’atenció del mon, era el teu contacte diari amb l’exterior. Moltes eren de gent desconeguda i que no podría respondre, però era sentir la solidaritat de debò. Totes arribaven obertes i algunes sense fotos o algún document.
La que mes em va impactar, la d’en Zigor Larredonda, un altre pres polític català que estava ingressat a Albacete.

Allí si viu amb luxes ?

Aquests dies es parla molt de presos "vip", de cel·les de primera i .......
Primer de tot dir que si mai us prenen la llibertat de decidir que fas amb la teva vida, sabreu que la resta es secundari.
A partir d'aquí, jo vaig tenir la sort de que algún pres comú em deixes durant uns dies una TV i als vespres mirava noticies de les españes. Però vaig aconseguir enterar-me de que dins el teletext de TVE la gent podía enviar-hi SMS i sortien publicats allí. La gent del meu voltant m'hi escrivien missatges d’ànims i de bona nit i era un altre dels moments mes punyents del dia.

Com va ser la relació amb altres presos politics ?

En el meu modul vaig coincidir amb altres 3 presos polítics. Tots ells bascos. Un hi era per ser periodista, un altre en un cas molt similar al meu i l'ultim per haver estat membre d'ETA.
Lògicament va ser amb qui mes em vaig relacionar i aquest fet em va fer apropar a la realitat basca.

Un dels dies que vaig tindre mes la pell de gallina va ser quan un dissabte al mati, estant al pati, vaig començar a sentir crits i petards. Venien de l’exterior i al adonar-me que cridaven en basc “Euskal presoak, etxera “ em va sorgir un sentiment immens d’estar en una lluita col lectiva per l'alliberament cadascu del seu poble.

Un altre moment que em va frepar va ser el primer dissabte que vaig anar a comunicar,  ja que els funcionaris de presons ens passaven a buscar a tots els presos polítics i ens ajuntàvem com 20 joves d’entre 18 i 30 anys de camí a fer els vis-a-vis. A mi aquella escena em feia reflexionar sobre la quantitat de jovent basc estava passant la seva vida entre reixes i semblava normalitzat. No podia ser que un país que és defineix democràtic tingui tal quantitat de joves per motius polítics a la presó.

Moments intensos 

Un altre dia intens, va ser un en el que a les 8 del mati, quan es va obrir la porta de la cel·la es van sentir corredisses i crits. Un intern havia apunyalat a un altre ! Ràpidament un va ser traslladat a l’hospital i l’altre al mòdul d’aïllament. Així era la vida !

I van anar passant els dies fins que va arribar el dia en que em van dur un sobre de correus per poder votar a distancia. Era el primer cop a la meva vida que votava i em vaig sentir fent un acte de tanta rebeldía votant la CUP ( l'únic partit que s'havia pronunciat clarament a favor nostre ) desde dins una presó a 600 kms de casa.

I havent passat les eleccions, un altre cop em van portar una carta. Aquest cop de jutjats. Era la notificació de la llibertat sota fiança de 30000 €. Al primer moment em vaig alegrar. Tot seguit vaig pensar: “ d’on treuran aquests diners la meva família ?”
Vaig intentar trucar a casa, però estaven atrafegats buscant els diners.

Conscient que aquella seria la meva ultima nit entre reixes, no vaig poder-la dormir de l’emoció.
L’endemà, tot el dia fent la bossa i esperant que em cridessin per megafonia. Acomiadaments amb els presos amb qui havia fet amistat i quan vaig sentir el meu nom, els hi vaig fer una abraçada amb els tres companys bascos i els hi vaig dir un “fins la victòria, ens veiem al carrer. “
És molt dur marxar d'allí dins i tenir de deixar a l'altra gent dins.
Ells sempre em deien que allò era el descans del guerrer ! 

L’ultima anècdota va ser a l’ultima porta de sortida del centre. Aquella que et separa de la llibertat. Fins allí em va acompanyar un funcionari, i en el moment d’obrir-se aquella ultima porta li vaig dir: 
“ jo marxo, però tu et quedes”.
Petits moments que donen sentit a tot plegat.

Bé, fins aquí una mica del meu relat de la vida a la presó. Bàsicament volia escriure aquestes vivències arran de sentir com la gent s’escandalitza davant certes noticies sobre les condicions de vida dels actuals presos polítics catalans.

Nomes dir que les noticies que ens estan arribant d'allí dins, son habituals, es la vida dins les presons espanyoles.
Els centres penitenciaris en el marc teòric estan dissenyades per reinsertar el/la pres/a a la societat sense que torni a cometre el delicte. A la practica, i en la meva opinió, la preso és un lloc de castig ( també pels familiars ) i on simplement s'aïlla el pres perquè la societat tingui una certa sensació de seguretat.

Bé, no us en oblideu !!! Escriviu-les/los !



Solidaritat amb els presos polítics !!
Us volem a casa, ja !!!

dimarts, 12 de setembre de 2017

Mossos si, Mossos no

Des del passat, malaurat, 17 d'agost el cos dels Mossos d'esquadra ha estat noticia per la seva gestió posterior a l'atemptat de les Rambles de Barcelona.

Tant els mitjans d'informació, com molts ciutadans, han aplaudit la seva actuació davant les persones que volien sembrar el terror a Catalunya.

Aquest fet, a fet que en els darrers dies, al trobar-me amb gent propera i que saben el que va passar a Torà l'abril de 2003 arran d'una altra operació "antiterrorista" em preguntin com ho he viscut i que em sembla que ara s'estigui tractant la policia catalana com a herois.

Doncs bé, aquí quatre línies per explicar-ho.

La primera idea que em va vindre al cap després de les primeres noticies de l'atemptat i de veure les imatges de policies dins el mercat de la Boqueria buscant terroristes a punta de pistola, va ser:

" Els Mossos que van actuar a Torà el 2003 i ara ho fan a Barcelona, o qualsevol altre punt del territori, tenen la sensació que s'estan enfrontant al mateix perill ?? "
Si la resposta és no, i lo d'avui en dia es terrorisme. Era terrorisme allò de Torà el 2003 ??

Desprès vaig tenir l'enorme desig d'escriure algun post a les xarxes socials, però en un exercici d'autocontrol vaig creure que no era el moment. Per respecte a les víctimes, per no utilitzar el trist fet per criticar les accions que en el seu dia van fer el cos dels Mossos d'esquadra sota les directrius polítiques de CiU contra joves de poble de 20 anys.

Ara, quasi un mes desprès i en ple compte endarrere cap al referèndum del 1-0 crec que es un bon moment per donar la meva opinió.

Alguns meu dit: " però com pots entendre que hi hagi gent que els hi dongui roses i els tracti d'herois ? "
Bé, crec que tinc la sort de poder analitzar les situacions d'una manera prou objectiva i entenc que certa part de la societat creu en la mítica frase de: " la policia ens protegeix de la gent perillosa" i per tant tot detingut era un potencial perill.

Per altra banda, hi ha una part del moviment independentista que veu el cos dels Mossos en bons ulls, i com la "nostra policia", i la resta de forces de seguretat de l'estat com la policia dolenta. Per tant, es molt lògic que els hi donin flors i els hi facin arribar les seves felicitacions.

Ara bé, si has viscut en persona, o en proximitat, algun episodi d'abús d'autoritat per part d'aquest cos de seguretat pots tenir una visió critica sobre les seves actuacions i saber que quan interessa poden arribar a torturar als detinguts, treure ulls a manifestants o crear muntatges policials.
I si, de les clavegueres de l'estat tampoc se'n escapen els Mossos d'esquadra.


 Les dos cares d'un mateix cos.