El mon que s'amaga dins les presons

Fa molt temps que tinc ganes d’explicar la meva experiència dins la presó. 

Per un costat per que ja fa 15 anys que l’estat espanyol, amb la col·laboració de la conselleria d’interior de la Generalitat de Catalunya, m’hi va posar i fins ara no m’havia atrevit a escriure sobre allò. 

Si, reconec que perquè cada cop que em possava davant el paper m’entrava pànic. 

I per un altre costat per que l’actualitat política del nostre país ha fet que malauradament es facin moltes noticies sobre la situació que viuen els presos polítics que tenim d’ençà de l’1 d’octubre i això em resona dia si, i dia també.

Des de que els Jordis, i posteriorment els consellers, entressin a la presó s’han anat publicant noticies sobre les seves condicions de vida dins els mòduls penitenciaris.

Doncs be, aquí la meva particular experiència del que jo vaig viure.

Tot començava al jutjat numero 5 de l’audiència Nacional un 9 d’abril de 2003. Jo compareixia davant el jutge Ruiz Polanco estant legalment en llibertat ( però vaig arribar-hi dins un cotxe de paisa dels Mossos d’esquadra després d'haver sortit el dia anterior de l'hospital on hi vaig acabar desprès de 5 dies a la comissaria ).
Desprès de negar-me a declarar, ell va dir en veu alta, i davant del fiscal i un advocat ficat a dit: “ pues 15 años y pa dentro “.

I jo pensant que el judici es faria al cap d’uns quants anys. Innocentttt !!!

Un cop al calabós, i amb l’alleugeriment de saber que ja no em tornarien a torturar esperava per ser enviat a Soto del real. Vaig demanar menjar ( duia 10 hores sense fer-ho ) i la resposta del policia nacional va ser amenaçar-me i creure que l'estava enganyant.

Introduït dins un furgo de la guàrdia civil, vaig agafar direcció Soto compartint vehicle amb altres reclusos. I si, emmanillat.

Al arribar a Soto, em van fer despullar i dutxar-me, i em van fer ficar un mono blau ( va ser una sensació d'estar entrant a un camp de concentració ). I d’allì cap al mòdul d’ingressos.

Vista d'una preso tipus. Valdemoro ( Madrid )

Que es el mòdul d’ingressos ? 

Es una zona de la presó on s’estan els presos que han d’ingressar al centre mentres s'esperen a que se’ls hi assigni un mòdul definitiu. També es utilitzat per interns que son traslladats d’un centre a un altre i nomes hi fan nit per continuar el seu trajecte.

Les cel·les no tenen res a dins i no en surts per a res durant el dia. A la porta hi ha un forat  ( rollo bústia) on el funcionari de torn t'hi introdueix el menjar.

Per aquestes característiques el propi protocol penitenciari prohibeix que una persona hi estigui mes de 3 dies.

En el meu cas hi vaig estar una setmana.

Que hi feia ??? 

Bàsicament, estudiar-me el llibre de funcionament del centre penitenciari, escriure frases reivindicatives per les parets amb un boli ( com ja havien fet molts anteriorment, i pels que hi vindrien ) que no se d’on va sortir i mirar com els coloms paraven a la teulada de davant. 

Desprès vaig ser traslladat a Aranjuez, on em van ingressar en un mòdul de presos majors d’edat ( en el sistema penitenciari es considera 21 anys. Jo en tenia 20 ) i de presos ja condemnats ( jo estava en preso preventiva ).

Allí, quan vaig arribar-hi vaig trobar-me darrera al vidre de la primera porta molts interns esperant que s obris per conèixer el “novato”. Em vaig sentir com un mono al zoo, quan tothom el mira com a exòtic.

A l’entrar, típiques preguntes del motiu pel qual hi era i un dels interns que se’m acosta i em diu:

Comprame tabaco !

La meva resposta: No

La seva: te voy a rajar cabron

Vaig pensar; “ collons no portes ni 10 minuts i ja has tingut un "follon". Això pinta fantàstic. “

Tot es va arreglar quan es van enterar que era un pres polític. ( Allí tenen un respecte per part dels altres presos ). 
Aleshores tothom volia apallissar a qui m'havia amenaçat i jo vaig tenir de ficar pau per que la cosa no anés a mes.

Desprès d’això, els funcionaris em van donar un paper on hi constava que era un pres FIES ( fichero de internos de especial seguimiento ) un regim especial i mes restringit per determinats delictes com el meu, “terrorismo “. 
En ell se’t restringeixen les comunicacions, passen a ser dos trucades de 5 minuts a la setmana i poder enviar 2 cartes i el cap de setmana tens els típics 40 minuts a través d’un vidre per poder-te comunicar amb 4 persones. A part et poden registrar a tu o la teva cel·la en qualsevol moment.

Aquella primera nit la recordo perfectament. Mirava a traves d'aquells barrots, comunicant-me amb els altres presos polítics de diversos mòduls mitjançant crits i veient alguna silueta humana entre mig de barrots en un altre modul que era qui t'estava parlant i donant-te la benvinguda.

A partir d’aquí, l’historia va ser intentar agafar una rutina diària. Vaig començar a anar cada mati un rato al “gimnas,” on hi havia una bici estàtica que mig vaig arreglar i on un dia va entrar un intern amb un ganivet fet a partir d’un radio casette i em va dir:

“ no dejes de pedalear “ mentres l’afilava amb la roda.

Allí mateix també si feien tatoos i per això els interns intentaven comprar-me els bolis "Pilot" que es veu que tenien una millor qualitat de la tinta.

Algun dia també anava a la biblioteca ( 10 m quadrats) sense res mes que unes taules i cadires i amb un soroll insoportable. 

També vaig demanar a la direcció de la presó que a les tardes pogués estar tancat a la cel·la per poder fer manualitats o llegir llibres. Allí em vaig aficionar a fer polseres amb fils de cosir !

Un dels dies van entrar a registrar-me la cel·la i em van requisar un cuter fet manualment amb un boli bic i una fulla d afaitar i que utilitzàvem per fer cartells denunciant la situació dels presos bascos en vaga de fam.

Aquest fet em va representar una sansió. Si n’acumulaves tres t’enviaven al mòdul d’aïllament que son uns mòduls amb condicions molt similars al d’ingressos, però dissenyat per castigar.
Una mena de presó dins la presó.

La vida continuava i passaves els dies explicant te la vida amb els altres interns. Algun et demanava que li llegissis la carta que li havien enviat, j que no en sabia. Altres et demanaven el paper albal que hi ha dins les galetes "Principe" per poder cremar droga i amb altres intercanviaves maduixes dels postres per altres coses.

Quins eren els dies mes complicats ? 


Solien ser els posteriors a les visites dels interns comuns. Aquells dies tothom anava molt excitat suposadament pel que havia entrat de l’exterior. 

 

Distribució típica d'una cel-la

Quin era el millor moment del dia ??

Eren les 12 del migdia. Aquella hora era el moment que mes esperava. Era el moment de correus. Et cridaven pel nom, i jo, tenia la sort de rebre moltes cartes. Les llegies amb tota l’atenció del mon, era el teu contacte diari amb l’exterior. Moltes eren de gent desconeguda i que no podría respondre, però era sentir la solidaritat de debò. Totes arribaven obertes i algunes sense fotos o algún document.

La que mes em va impactar, la d’en Zigor Larredonda, un altre pres polític català que estava ingressat a Albacete.

Allí si viu amb luxes ?

Aquests dies es parla molt de presos "vip", de cel·les de primera i .......
Primer de tot dir que si mai us prenen la llibertat de decidir que fas amb la teva vida, sabreu que la resta es secundari.
A partir d'aquí, jo vaig tenir la sort de que algún pres comú em deixes durant uns dies una TV i als vespres mirava noticies de les españes. Però vaig aconseguir enterar-me de que dins el teletext de TVE la gent podía enviar-hi SMS i sortien publicats allí. La gent del meu voltant m'hi escrivien missatges d’ànims i de bona nit i era un altre dels moments mes punyents del dia.

Com va ser la relació amb altres presos politics ?

En el meu modul vaig coincidir amb altres 3 presos polítics. Tots ells bascos. Un hi era per ser periodista, un altre en un cas molt similar al meu i l'ultim per haver estat membre d'ETA.
Lògicament va ser amb qui mes em vaig relacionar i aquest fet em va fer apropar a la realitat basca.

Un dels dies que vaig tindre mes la pell de gallina va ser quan un dissabte al mati, estant al pati, vaig començar a sentir crits i petards. Venien de l’exterior i al adonar-me que cridaven en basc “Euskal presoak, etxera “ em va sorgir un sentiment immens d’estar en una lluita col lectiva per l'alliberament cadascu del seu poble.

Un altre moment que em va frepar va ser el primer dissabte que vaig anar a comunicar,  ja que els funcionaris de presons ens passaven a buscar a tots els presos polítics i ens ajuntàvem com 20 joves d’entre 18 i 30 anys de camí a fer els vis-a-vis. A mi aquella escena em feia reflexionar sobre la quantitat de jovent basc estava passant la seva vida entre reixes i semblava normalitzat. No podia ser que un país que és defineix democràtic tingui tal quantitat de joves per motius polítics a la presó.

Moments intensos 

Un altre dia intens, va ser un en el que a les 8 del mati, quan es va obrir la porta de la cel·la es van sentir corredisses i crits. Un intern havia apunyalat a un altre ! Ràpidament un va ser traslladat a l’hospital i l’altre al mòdul d’aïllament. Així era la vida !

I van anar passant els dies fins que va arribar el dia en que em van dur un sobre de correus per poder votar a distancia. Era el primer cop a la meva vida que votava i em vaig sentir fent un acte de tanta rebeldía votant la CUP ( l'únic partit que s'havia pronunciat clarament a favor nostre ) desde dins una presó a 600 kms de casa.

I havent passat les eleccions, un altre cop em van portar una carta. Aquest cop de jutjats. Era la notificació de la llibertat sota fiança de 30000 €. Al primer moment em vaig alegrar. Tot seguit vaig pensar: “ d’on treuran aquests diners la meva família ?”

Vaig intentar trucar a casa, però estaven atrafegats buscant els diners.

Conscient que aquella seria la meva ultima nit entre reixes, no vaig poder-la dormir de l’emoció.

L’endemà, tot el dia fent la bossa i esperant que em cridessin per megafonia. Acomiadaments amb els presos amb qui havia fet amistat i quan vaig sentir el meu nom, els hi vaig fer una abraçada amb els tres companys bascos i els hi vaig dir un “fins la victòria, ens veiem al carrer. “
És molt dur marxar d'allí dins i tenir de deixar a l'altra gent dins.
Ells sempre em deien que allò era el descans del guerrer ! 

L’ultima anècdota va ser a l’ultima porta de sortida del centre. Aquella que et separa de la llibertat. Fins allí em va acompanyar un funcionari, i en el moment d’obrir-se aquella ultima porta li vaig dir: 
“ jo marxo, però tu et quedes”.
Petits moments que donen sentit a tot plegat.

Bé, fins aquí una mica del meu relat de la vida a la presó. Bàsicament volia escriure aquestes vivències arran de sentir com la gent s’escandalitza davant certes noticies sobre les condicions de vida dels actuals presos polítics catalans.

Nomes dir que les noticies que ens estan arribant d'allí dins, son habituals, es la vida dins les presons espanyoles.
Els centres penitenciaris en el marc teòric estan dissenyades per reinsertar el/la pres/a a la societat sense que torni a cometre el delicte. A la practica, i en la meva opinió, la preso és un lloc de castig ( també pels familiars ) i on simplement s'aïlla el pres perquè la societat tingui una certa sensació de seguretat.

Bé, no us en oblideu !!! Escriviu-les/los !

Solidaritat amb els presos polítics !!

Us volem a casa, ja !!!

Mossos si, Mossos no

Des del passat, malaurat, 17 d'agost el cos dels Mossos d'esquadra ha estat noticia per la seva gestió posterior a l'atemptat de les Rambles de Barcelona.

Tant els mitjans d'informació, com molts ciutadans, han aplaudit la seva actuació davant les persones que volien sembrar el terror a Catalunya.

Aquest fet, a fet que en els darrers dies, al trobar-me amb gent propera i que saben el que va passar a Torà l'abril de 2003 arran d'una altra operació "antiterrorista" em preguntin com ho he viscut i que em sembla que ara s'estigui tractant la policia catalana com a herois.

Doncs bé, aquí quatre línies per explicar-ho.

La primera idea que em va vindre al cap després de les primeres noticies de l'atemptat i de veure les imatges de policies dins el mercat de la Boqueria buscant terroristes a punta de pistola, va ser:

" Els Mossos que van actuar a Torà el 2003 i ara ho fan a Barcelona, o qualsevol altre punt del territori, tenen la sensació que s'estan enfrontant al mateix perill ?? "
Si la resposta és no, i lo d'avui en dia es terrorisme. Era terrorisme allò de Torà el 2003 ??

Desprès vaig tenir l'enorme desig d'escriure algun post a les xarxes socials, però en un exercici d'autocontrol vaig creure que no era el moment. Per respecte a les víctimes, per no utilitzar el trist fet per criticar les accions que en el seu dia van fer el cos dels Mossos d'esquadra sota les directrius polítiques de CiU contra joves de poble de 20 anys.

Ara, quasi un mes desprès i en ple compte endarrere cap al referèndum del 1-0 crec que es un bon moment per donar la meva opinió.

Alguns meu dit: " però com pots entendre que hi hagi gent que els hi dongui roses i els tracti d'herois ? "
Bé, crec que tinc la sort de poder analitzar les situacions d'una manera prou objectiva i entenc que certa part de la societat creu en la mítica frase de: " la policia ens protegeix de la gent perillosa" i per tant tot detingut era un potencial perill.

Per altra banda, hi ha una part del moviment independentista que veu el cos dels Mossos en bons ulls, i com la "nostra policia", i la resta de forces de seguretat de l'estat com la policia dolenta. Per tant, es molt lògic que els hi donin flors i els hi facin arribar les seves felicitacions.

Ara bé, si has viscut en persona, o en proximitat, algun episodi d'abús d'autoritat per part d'aquest cos de seguretat pots tenir una visió critica sobre les seves actuacions i saber que quan interessa poden arribar a torturar als detinguts, treure ulls a manifestants o crear muntatges policials.
I si, de les clavegueres de l'estat tampoc se'n escapen els Mossos d'esquadra.

 Les dos cares d'un mateix cos.









   

ETA, punt i final

Avui, 8 d'abril de 2017 l'organització armada E.T.A. ( Euskadi ta Askatasuna ) ha decidit desprès de 59 anys deixar les armes com a forma d'aconseguir objectius polítics.

Com a persona que tot i no ser basca, indirectament m'ha tocat viure de més aprop del habitual el conflicte em sentia necessitat d'aportar la meva visió/vivència en aquests moments tant importants per Euskal herria.

Intentaré aportar més aviat dades i no opinió personal, tot i que aquesta serà inevitable.

Qualsevol conflicte armat genera sofriment per les parts enfrontades. Quantificar el dolor infringit és impossible i incomparable, ja que aquest es subjectiu.

Només ens queden certes dades per fer-nos una idea del que ha sigut el conflicte.

Assassinats comesos per ETA:


Morts de l'altra part del conflicte:
Assassinats per part de forces de seguretat de l'estat: 94
Assassinats per grups d'extrema dreta o creats per l'estat español: 73
Morts per suïcidi, manipulant explosius o enfrontaments: 277
TOTAL : 444

Font: http://www.elmundo.es/elmundo/2013/06/14/paisvasco/1371204474.html

Ara bé, aquest conflicte no ha generat nomes morts. Tristament també ha generat dolor en forma física, psíquica i emocional en forma de tortura cap a les persones detingudes, dispersió dels empresonats per els estats espanyol i francès ( amb el conseqüent castig als seus familiars que els han de visitar) i vulneració de drets humans i les pròpies lleis espanyoles, com la de l'alliberació de presos malalts terminals i amb 2/3 parts de la condemna complerta.

En aquest punt si que vull fer una aportació personal sobre la meva vivència personal, ja que en el meu pas com a detingut sota la llei antiterrorista ( LAT ) per l'Audiència Nacional, posteriorment les presons de Soto del Real i Aranjuez i finalment estant en llibertat vaig poder estar en contacte amb diversos ciutadans bascos ( la majoria dels quals no havien sigut mai membres d'ETA).

El primer trobament va ser a l'entrada a la presó de Soto del Real on vaig coincidir amb 3 joves de Lekeitio que havien estat detinguts el mateix dia que jo. La meva sorpresa va ser veure com un d'ells, que havia estat torturat, em va intentar agredir. Era impactant veure com et poden arribar a deixar desprès de passar 5 dies en una comissaria d'un país "democràtic".

Casos de denuncies per tortures a Euskal herria separades per governs :

Avui en dia ja són 5657 les denuncies per tortures presentades 

Un dels casos amb més repercussió social va ser el d'Unai Romano ( vitorià) que va ser torturat tant durament que va acabar així el 2004. Posteriorment va ser absolt dels delictes que se li imputaven.

Unai Romano abans i desprès de sortir de comissaria

La segona va ser a l'entrada al modul de la preso d'Aranjuez. Allí vaig compartir convivència amb 3 presos polítics bascos i vaig poder comprovar la realitat del conflicte.

Els dissabtes a la tarda era el moment de comunicar-nos amb els familiars i el fet de veure com una quarantena de joves ( mitjana d'edat de 24 anys ) anàvem cap a fer un vis-a-vis ( parlar a traves d'un vidre amb els familiars ) com si fos lo més normal del món estar allí. Tota una generació de joves que havia prioritzat els seus ideals per davant de la seva vida. I pensar que allò passava a cadascuna de les presons de l'estat espanyol.

També em feia posar la pell de gallina veure com feien vaga de fam i que cada dia estaven més dèbils i que a altres presons alguns presos havien tingut que ser hospitalitzats. Tot per aconseguir uns drets per les persones preses que l'estat espanyol esta/va vulnerant.

El sentiment que se'm generava era de que tot allò, no se de quina manera, però s'havia d'acabar. No podia ser que les ansies de llibertat d'un poble tingues com a conseqüència tant sofriment.

E.T.A. ha decidit desarmar-se unilateralment, desprès de veure que durant aquests 6 anys desde que va anunciar la final de la violència els estats espanyols i francès no han fet ni un sol pas per rebaixar la tensió en el conflicte. Ara bé, el conflicte te molts fronts que queden a l'aire, com és la situació dels 347 presos polítics bascos. Continuaran com fins ara ? Seran apropats als seus llocs d'origen ? Seran amnistiats ?

També queden membres d'E.T.A. en llibertat i persones basques exiliades a altres parts del món que no se sap si podran tornar a euskal herria o hauran de seguir vivint en la clandestinitat.

Sigui com sigui, avui és un dia que passara a la història pel poble basc.