Bloc d'expressió personal sobre situacions quotidianes en la vida d'un toranes


dimecres, 30 de maig de 2012

Cruel pasión

A part de ser el nom d'una via d'escalada de Vilanova de Meia, també serà el nom de la meva nova entrada al bloc.

Aquest cop serà per fer la crònica de l'ultima prova ciclista que he realitzat, el passat 26-27 de maig. La Barcelona-Perpinya-Barcelona, més coneguda com la BPB 2012. Amb un recorregut de 600km i 7500 metres de desnivell acumulat, era el repte més dur de la meva vida ciclista que em proposava assaltar, ja que altres dos vegades he participat en la BPB, en la primera vaig abandonar al km 400 i en la segona vaig poder acabar desprès de 38 hores, ara bé, no tenia tanta duresa al meu entendre.

Les prèvies: Aquest any arribava a la BPB amb molts més quilometres a les cames que altres anys. Havia pogut fer totes les brevets preparatòries ( 200, 300 i 400), cosa que mai havia encadenat en un any, i a més a més de fer molta plana de Lleida, havíem fet un stage intensiu de dos dies als Pirineus.

El dia abans: Vaig agafar la bici, un pec de maletes plenes de menjar, roba i estris per imprevistos ciclistes i cap a Manresa a dormir, per poder estar més aprop de la sortida. Al arribar a Manresa m'esperaven el Ramon i l'Olga, que em van acollir com a un ministre ( no corrupte ). Sopar made in Bielorússia, un sofà encantador i una companyia exquisita. Sou genials, tortolitos !!!
Jo cap a domir com les gallines, i ells cap a veure el Barça. I vinga donar voltes pel sofà, tot sentint " GOOOOLLLL!!!!"
 

El dia D: A les 4 de peu i cap a trobar-me amb els que serien els meus companys de BPB, en Manel i el Pepe Mari, uns veterans breveteros.
Vam arribar puntuals al Velòdrom d'Horta i de seguit ja ho teníem tot llest per començar el repte. 

La sortida sincerament, molt poc emotiva. Això d'haver decidit l'organització de sortir lliurement no em va agradar gens. 

Vam sortir quasi dels últims ( així no et pot avançar ningú, heheh) i vam anar sortint de l’àrea metropolitana cap a trobar la N-II a el Masnou, per anar pujant per la costa fins a Lloret de mar ( 90 km) on hi havia el primer avituallament, com sempre hi encara que no és una prova competitiva el ritme de sortida un pel alt pel meu gust.


A partir d'ací, més calma. Van començar els tobogans de Tossa de mar a Sant Feliu de Guíxols, que donaven el primer toc d'atenció de que el dia no fora flors i violes. Passar pel tros fastigós de s’Agaró, Platja d'Aro i més, amb tot de gamats fent cues amb els cotxes i ple de semàfors, per encarar cap a l'interior direcció la Bisbal i Torroella de Montgrí, una zona força coneguda per mi. Allí ( 167 km) segon avituallament amb una musica maquina a tota ostia, que no podies ni parlar, hehehe Trobada amb altres experimentats breveteros ( Xavi i Lluis ) i recuperar forces.


Començava el tercer tram abans d'arribar a Peralada ( 222 km), un tram on vam poder descobrir tot l’Empordà fent mil voltes per poder arribar a Peralada, fins i tot passant per can Lluis Llach.

Ara si, ja venia quant entravem a la Catalunya nord, començaven els ports i la zona era menys familiar amb el coll de Banyuls pel mig. Un port que em va sorprendre, amb unes rampes finals força exigents i una baixada amb les paelles ( i no d’arròs) més dretes que mai he vist. Vaig estar apunt d'anar a buscar el piolet!!!

 Desprès d'un seguit de puja baixa per Port-Vendres i Collioure ens vam endinsar cap a l'interior tot buscant Amelie-les-Bains ( quin nom!!), on vam arribar amb molt bon temps, doncs encara era de dia, ( 312 km).

Aquí va aparèixer la meva primera crisis, em sentia un xic marejat i sàvia que tot i portar més de la meitat del recorregut, la part més dura de la prova venia aleshores. Vaig fer un sopar força contundent ( felicitats a la gent d'Amelie, sempre ens tracteu de muert) i un amago d'estirar-me i ha tornar-hi. 

Aquí també em vaig trobar el company de ciclisme i de política, lo Alex Maymo, a qui em va sorprendre de veure per aquella zona, jo el feia més per endavant, però l’home del mall no te compassió amb ningú.

Ja era fosc i no veies el que venia, tot i ven prou que ho sabíem, eheh, 35 km cara amunt, els primers 22 es deixaven fer, però s'em van fer eterns, semblava que Prats de Mollo l'havien fet desaparèixer, fins que enmig del silenci sepulcral dels Pirineus va treure el cap. Era el senyal, a partir d'aquí 14 km durs, molt durs. Vaig posar el "molinillo" i vaig ficar-me al cap que sinó baixava de la bici a alguna hora arribaria a dalt.
Així va ser, i entre vaques i ovelles vaig poder veure el cartell. Ara toca abrigar-se molt i menjar quelcom per poder afrontar la baixada fins a Ripoll.   

Estàvem a ple Pirineu ( 1500 m) a quarts d'una de la nit i feia un fred baixant que ni amb les perneres, el xubasquero, ni els guants de plàstic de la gasolinera que vam trobar, no s'et passava. Al final vam arribar als plans de Camprodon i aquí fa fer acte de presencia la son. Va ser un moment força peculiar. Anàvem nosaltres tres i un altre típic brevetero calafí, en Ramon Catalan i de repent en Ramon va desaparèixer          ( s'havia fotut a dormir per algun marge) i n'altros sense mencionar la paraula son, però tots sabíem per a que ho fèiem, vam començar a parlar de temes com si ens haguessin donat corda. Que si les mosses de Lleida estan de bon veure, que com ho havia de fer per lligar, que si cantant los hits del verano (" Quiero pedalear toda la noche, ....) o quan va passar un conill i mos vam passar 10 minuts cridant " Cunil, cunil!"

Al final Ripoll ( 390 km) i una paradeta de 1 hora a estirar-nos en un matalàs per afrontar el següent port, el de Cannes, que ens conduiria fins a Sant Esteve d'en Bas on hi teníem la motxilla per fer canvi de roba.
Coronem Cannes just quan surt el sol i aquí el gag de la jornada, quan anàvem a 8 o 9 km/h en Pepe mari encara no sabem com, se fot a terra i jo que anava al seu darrera no el vaig poder esquivar i ja em tens a sobre seu, hehehehe  No mos vam fotre a riure, per què encara era massa d'hora, hehehe

Passem per Olot, (el poble amb més borratxos per metre quadrat) i tot veient los que anaven cap dormir fent unes SSS de campionat, ens dirigim cap a fer un gran esmorzar garrotxí a Sant Esteve ( 430 km), aquí fem una dutxeta, canvi de roba, un gran esmorzar amb embotit casolà i com nous a enfilar el Coll de Condreu.

Aquest port se’m va entrebancar molt i molt i fins Cantonigros no vaig començar a veure clar que això ja ho tenia coll avall. Arribada al següent avituallament de Folgueroles ( 482 km) amb una cleca de sol que queia, que no teníem cap tipus de ganes de tornar a sortir del pavelló.

Ara si ja nomes quedava un Coll important, el de la Pullossa per arribar a Calders (530 km), l’últim control abans de l'arribada. Aquest port ja conegut per mi, però que el trobo força pastos, sobretot l'aproximació, el vaig fer sense pensar en res i amb el punt d'il·lusió que te el saber que quan arribis a dalt ja tot pinta a favor.

Fem l'últim control tot menjant a desganes, per què ja no m’entrava res a l’estomac, un llom arrebossat amb els ja mítics llaçets de postres, i caldo i sense encantar-nos agafem direcció area metropolitana.
Faltaven 2 collets, el de Lligabosses i el de l'arribada, el forat del vent. En el primer, els 34 graus em van maxacar més que la pujada i tot afrontant la baixada direcció Castellar del Vallès, crisis múltiple de son i parada d’emergència a fer un cafè arran de carretera. Jo vaig decidir prendrem una clara, ERROR, em va fotre una fava que encara em va deixar més atontat, però tot continuant pels pastosos polígons industrials vam fer cap al començament de l’últim port.

Els últims dos quilometres eternssssss, desprès d'un descansillo pensava que ja arribava el coll i vaig esprintar amb l'emoció, però resulta que era dos quilometres més amunt el coll de veritat. Primooooooo!!!!

Ara si, el mirador de Barcelona indicava que nomes quedava baixar i fer una volta d'honor al velòdrom, intentant no fer-nos-hi mal, hehehe

PROVA SUPERADA!!!!!!!!!   600 km, en 35 hores i 59 minuts!!!

Gracies a haver pogut finalitzar la BPB 2012, vaig poder demanar la medalla de superrandonneur de l'any, que otorga l'Audax Club Paririen als breveteros que en el mateix any han fet la de 200, 300, 400 i 600 km.
Em va fer molta il·lusió!!!

Aquest cop no vaig tindre els mals de panxa de l'ultima edició, que em feien parar capa cop que menjava quelcom, ni els mals de cul típics de tants quilometres. Fa anar tot sobre rodes!!!
Vull dedicar aquesta crònica a tota la gent que em va estar donant suport via sms durant el repte. Sobretot al hooligan que va col·lapsar la centraleta, eh, Kimo! 

I en especial li vull dedicar a un brevetero que no va poder estar a la línea de sortida per problemes de salut, i que el dia abans em va dir que no podria vindre, desprès d'haver estat tota la temporada entrenant.

Va per tu Rubèn!

Més info a : http://bpb2012.blogspot.com.es

3 comentaris:

  1. Molt bona crònica Jordi!! I felicitats per la part que et toca!!! No em puc creure que no et fés mal lo cul!!! it's impossible!!! :D

    ResponElimina
  2. Hola company
    Felicitats pel teu brevet. Hem enllaçat la teva crònica a un recull que estem fent a http://bpb2012.blogspot.com.es/p/compartir.html. Espero que et sembli bé.

    ResponElimina
  3. Hola Jordi ,
    felicitats per la BPB (que diferent d'aquella retirada que varem compartir al 2008 , tot enllaçant trens , metro ...i pluja !).

    Molt bó el blog.

    Vinga salut ...i quilòmetres !

    Ramon

    ResponElimina