L’esport com a filosofia de vida

Aquesta entrada és conseqüència de la prova esportiva que vaig fer ahir.

La meva primera cursa de muntanya, ni més ni menys que la Trail del Cadí a la Seu d’Urgell, una cursa que havia de tenir un recorregut de 34 km, però que desprès de moltes modificacions, l’organització l’ha va acabar fent de 44 km i 2800 m+ de desnivell acumulat.

No esta malament per començar, heheheh.

Bé, la meva intenció no es explicar els detalls de la cursa, sinó varis cosetes que em van passar com a resultat d’inscriure’m i acabar fent aquesta cursa i que reflecteixen molt bé la meva manera d’entendre l’esport.

Per començar, quan em vaig decidir a córrer aquesta Trail, ja s’havia acabat el plaç d’inscripció, ara bé, estava tant entusiasmat que em vaig posar en contacte amb els organitzadors i em van passar el contacte d’un tal Albert que tot i haver-se inscrit, s’havia lesionat i volia cedir la seva plaça a algú. 

El vaig trucar i no nomes em va cedir la plaça, sinó que em va pagar l’ inscripció.

Tot un mostra de generositat.

Merci Albert, espero algun dia coneixer-te.

Després vaig posar-me en contacte amb en Xavi, un noi de la Seu que havia conegut una setmana abans pujant una muntanya i que m’havia dit: “ tens una casa a la Seu, per quan vulgos “. 

Dit i fet, m’hi vaig auto convidar i per sorpresa meva, era just al carrer del costat de la sortida. 

Com l’anell al dit.

Total, que sense poder-nos veure per horaris, em va deixar la clau de casa seva i vaig estar com a casa.

Merci Xavi, ets molt gran !!!!

Arribat el dissabte al matí, a les 7 va començar la trail ( marató ), jo siguent la primera que feia i sense conèixer quasi ningú dels participants vaig decidir no apretar gaire d’entrada i em vaig enganxar amb dos olotines i un olotí fins a meitat de marató.

Ells amables, em donaven conversa i m’explicaven aventures varies i consells de gent més experimentada que jo.

Una de les coses que em va sorprendre va ser que ell, recollia totes les deixalles que els corredors/es que anaven per davant nostre havien anat tirant per la natura, amb especial delicte, quan érem dins d’un parc natural. 

Aquest és el primer punt de la meva filosofia esportiva:

Per què si ets capaç d’anar fins al mig de la muntanya amb qualsevol objecte de pes, no ets capaç desprès de guardar-te’l al mateix lloc, quan pesa i ocupa menys que quan l’has portat ???

Total, al següent avituallament hi hauran escombraries per tirar-ho.

Jo ho tindria molt clar, abans de començar és fa ensenyar el que portes a sobre i a l’arribada has d’ensenyar els papers buits del que has menjat. Qui no tingui els mateixos a sobre, queda eliminat per una temporada de qualsevol cursa esportiva.

La natura no te la culpa de que hi haguí esportistes que no respecten ni el lloc on corren.

Segon punt:

Fart de tanta seriositat !!! 

Sempre m’ha sorprès la poca conya que hi ha a les curses. La majoria de gent va tot preparada, amb cara de pocs amics i si fas alguna broma, ningú respon.

Jo prefereixo tardar 30 minuts més a fer el recorregut, però fer-lo amb humor. Total, pel mateix preu, ho faig amb humor. Jo no m’hi guanyaré la vida amb l’esport.

Ep, no confondre el bon humor amb el no fotre ni brot.

Jo considero que els reptes esportius que em plantejo i que assoleixo no són cap tonteria, però si per fer esport he de deixar de ser jo, deixaria primer l’esport.

Tercer punt:

La solidaritat entre esportistes ha de ser lo primer.

No m’agrada gens, i jo també ho he fet, per exemple estar en una marxa cicloturista ( Quebrantahuesos 2004 ) i veure algú ha caigut a 60 km/h i que ningú para a socorre’l, per què tothom sap que hi han ambulàncies de l’organització.

Per això prefereixo fer brevets, on en el grup on anem, si un es troba malament els altres l’esperen, li deixen menjar, material o el que convingo sense remugar.

Avui per tu, demà per mi ! En el mon de l’esport, algun dia pilles !

Quart punt:

En els últims anys s’han multiplicat les proves esportives arreu de les contrades. L’esport esta de moda i l’atur  ho propicia.

Segons el meu punt de vista, qualsevol acte esportiu organitzat per grups humans que no siguin una empresa, haurien de procurar no perdre diners en l’organització de les proves, però tampoc guanyar-ne.

No entenc que calgui pagar 60 € per un dia de ciclisme o 30 € per un de running.

El setembre passat, vaig tenir la sort d’organitzar la Punk trail de Calaf, on a part de moltes peculiaritats, es caracteritza per no fer pagar inscripció. Si vols, a l’hora d’inscriure’t encarregues l’obsequi i amb els diners que pagues d’aquest s’autogestiona tot plegat.

Per cert, avui s’obren les inscripcions per l’edició del 2013: http://punktraildecalaf.wordpress.com/

Res més, vaig  a preparar el meu nou repte per aquesta setmana !!!!

Bona setmana !!!!