Tortura psiquica

Ahir mentre mirava el documental "de Matinada" ( fet pel Dan Ortinez d'Aixina) que narra les detencions i empresonaments el 23 de setembre de 2019 de 9 persones dels CDRs acusades de terroristes em van venir al cap molts records.

Podeu trobar el documental a la web www.alerta.cat.

Felicito a la gent del 23s per tenir el valor de sortir a explicar el que van viure. Se que no és fàcil.

Aquest documental m'ha fet recordar la importància que te explicar el que alguns em patit en les pròpies carns, perquè, encara que es  desagradable, som els únics que podem fer-ho de primera ma.

Un dels moments que em va fer plorar va ser quan una de les parelles d'un detingut va dir que s'havia passat 10 dies sense sortir del llit després de la detenció. Aquesta és una de les conseqüències que te la repressió, la capacitat d'afectar a tot l'entorn de les persones detingudes, parelles, fills/es, familiars i amistats properes i és una arma amb la que juguen els cossos policials i el propi estat.

En un altre moment una altra parella explica com el seu fill des del dia de les detencions, en el qual el gos bordava molt, cada cop que sent bordar el gos ho associa a perill.

Al sentir aquests testimonis m'han vingut varies situacions al cap.

La primera ha sigut quan justament ara fa 20 anys i després de passar per comissaria 5 dies, em van ingressar a la presó de Soto del Real. Allí, durant uns minuts vaig coincidir a una sala amb 5 nois de Lekeitio ( Euskalherria) que havien estat detinguts el mateix dia que jo. Quan em vaig dirigir cap a ells, un d'ells es va alterar molt i em va intentar agredir. Els altres em van demanar disculpes. Allí vaig poder veure molt punyentment els efectes de les tortures en algú altre.

Jo no era conscient de les meves seqüeles en aquell moment. Nomes estava a gust de saber que estava a la presó i allí no et torturen ( normalment).

Vaig sentir com algo havia canviat dins meu un cop vaig sortir de la presó, dos mesos després.

El primer que vaig notar va ser el primer dia que vaig tornar a treballar. Vaig arribar a Calaf amb el cotxe i aleshores em vaig adonar que no havia ficat ni musica, ni la radio. Estava en un altre mon.

Després, i durant uns quants mesos em van anar venint "flashbacks" a la ment de diferents moments de la detenció. En moments sense cap relació t’apareixia una escena concreta a la ment. També en determinades situacions he tingut la sensació de que algú t’està vigilant igual que passava a comissaria, on tenia un mosso d'esquadra a la porta de la sala d'interrogatoris les 24 hores.

I el que també sempre m'ha anat passant des d'aleshores ha sigut que quan em trobo un control policial m'agafa por.

Com sempre he dit, prefereixo mil vegades les tortures físiques, que en un temps desapareixen, que no pas les psíquiques, ja que aquestes les portes sempre més a sobre. 

Aprofito aquesta entrada per dir que s’està treballant en publicar un llibre on s’explicarà tot el que va passar en les detencions de Torà, justament ara fa 20 anys.

Ser home, tenir 40 anys i no tenir parella

 Desprès de molts anys sense escriure en aquest blog, mi torno a atrevir.

Aquest cop per ficar sobre la taula un tema que m'afecta en primera persona, i que crec que en no s'en parla prou. Almenys jo ho trobo a faltar !

La situació en que ens trobem els homes que tenim 40 anys i no tenim parella. 

Aquí les exposso !

En primer lloc, i una qüestió que tant ens afecta a homes, com a dones, i tant es quina edat tinguis, és l’accés a la vivenda.

A finals d'any 2022, ens trobem que els lloguers de vivendes a un poble rural de 1200 habitants, com Torà, s'ha disparat fins a costar el pis més barat entre 400 i 500 €. Si aquí hi sumem les factures de serveis bàsics com l'aigua, el gas i la llum ( sense mencionar internet), ( i sense comptar els messos d'hivern), tenim que una unica persona ha de destinar segurament la meitat, o mes, dels seus ingressos al sostre on viu.

Ara, afegim-hi els aliments, que rapidament pujen a 100 € per setmana. 

Aquí ja ens trobariem que una persona 1000 eurista no podria tindre vehicle propi, ni fer apats fora de casa, ni escalfar-se a l'hivern, ni anar de vacances,...

Si com a alternativa vols comprar la vivenda, tens dos opcions.                                                    Comprar una vivenda ja feta, o comprar un terreny per fer-hi la teva. En qualsevol dels dos casos, a Torà hi ha poca oferta. En el primer, la majoria de cases s’hi haurien de fer reformes i en el segon, els preus están pels nuvols.

Això sense tenir en compte que has de tindre un mínim d'estalvis per fer l'entrada, una nòmina prou alta, i pagar el que convingui durant la resta de la vida.

Aquesta és la realitat en que es troba tothom que "vol/ha de" viure sol.

Algú pot pensar, “ haver estudiat”. Doncs un servidor ha estat 6 anys ( sense comptar l’ensenyança obligatoria ) davant un pupitre.

Gràfica evolució de preus de la vivenda a Catalunya ( 1985-2020)

 Per un altre costat, i indirectament relacionat també amb el tema econòmic, hi ha el fet de criar.

Quan arribes als 40, al ser home, no et diuen la típica frase de: "s'et passara l'arròs", perquè no tenim aquest problema, però si que et diuen la típica de "encara no tens parella ?".                                           

Si és una elecció que has decidit tu, potser te la sua, però si desitges tenir parella i potser tenir fills, pots sentir un sentiment de fracàs/culpabilitat.

Independentment d'això, si et plantejes de criar monoparentalment, a part de suposar més esforç ( logístic i econòmic), si ets home, tens la dificultat de no dependre de tu mateix. En el nostre cas, has de començar un periple burocratic per poder adoptar, o buscar una gestació subrogada ( “ventre de lloguer”). 

En canvi, si ets dona, pot no ser el que desitjes ( criar sola), però almenys tens l'opció de fer-ho sense dependre de ningù més, com algunes amigues que tinc, han fet.

I fins aquí aquestes reflexions d'un "quarenton" de poble !

Teide 0-4-0

Diuen que val més tard, que mai. Doncs aprofitant aquest confinament, explicaré la meva experiència el febrer del 2019 fent el repte de pujar la muntanya més alta de l’estat espanyol (Teide 3718m) des del nivell del mar. 

Ho faig per que a mi m’agrada quan busco informació d’alguna muntanya, trobar informació de primera ma, i si pot ser en la meva llengua millor, així que aquí la deixo per qui la vulgui utilitzar.

Eren les 05:30 del mati del 22 de febrer del 2019 i començava el repte a la Playa del Socorro, el que es coneix com la ruta 0-4-0, ja que per arribar al cim necessites fer 4000 m de desnivell positiu i 28 quilometres. Havíem dormit a un poble proper i la meva parella d’aleshores em va acompanyar amb un cotxe llogat fins la platja.  

Vaig triar aquesta hora perquè per fer el cim del Teide necessites treure’t un permís amb l’hora que passaràs pel control que hi ha a 200 m del cim, i aquest el teníem per la 1 del migdia. Segons els meus càlculs faria 500 m de desnivell positiu cada hora i uns 4 quilometres.

Link per demanar el permis: https://www.reservasparquesnacionales.es/real/parquesnac/usu/html/detalle-actividad-oapn.aspx?cen=2&act=1

Vaig sortir molt motivat i amb l’ incertesa de si trobaria el camí fàcilment, tot i que el duia descarregat al GPS, era la primera vegada que seguia una ruta. Per sort, tot i que havia llegit que no estava indicat, si que ho esta, i per cert molt ben indicat.

Desprès d’atravesar un seguit de poblets i urbanitzacions vaig arribar al mirador del Lance ( 4k, 500m, 1h) amb unes vistes nocturnes espectaculars de tota la costa nord de l’illa i amb un silenci penetrant.

M’havia planificat l’ascensió fent 3 minuts de descans cada hora i aprofitant aquest moment per fer fotos i menjar una barreta o un gel. El tema mes delicat era el de la beguda, ja que fins el quilometre 23 (Montaña blanca ) no em trobaria amb la Clara que venia del parquing de cotxes.  

Al Asomadero ( 8k, 1200m, 2h) es començaven a veure els primers raigs de sol i deixaves endarrera la platja i ja podies veure l’objectiu final. Va ser un gran moment.

De camí a la Degollada del Cedro ( 15k, 2200m, 4h ) em vaig trobar la primera persona, un madrileny que havia anat a pujar el Teide en 3 dies, com a desconnexió d’una separació de parella.

Gran persona, per cert.

En aquest punt canviava una mica tot. El vegetació passava de zona boscosa a arida, amb fins i tot arena que feia alentir la marxa. El desnivell deixava de pujar i començaven uns 3 quilometres de pla que van provocar que m’entres l’estrés de l’horari, i la calor començava a apretar. 

Arribava a la Montaña blanca ( 23k, 2750m, 5’5h) on vaig esperar la Clara i vam acabar de fer els 1000 metres que faltaven de desnivell junts.  

A partir d’aquí em va començar a passar factura l’esforç físic i vaig alentir la marxa. Vam passar per la zona de los Huevos del teide, el Refugio de Altavista  ( 3200m), i fins arribar just a temps al punt de control de la Rambleta ( 27k, 3550m, 7h).

 

A partir d’aquí tot va ser disfrutar. Les vistes, el fum amb olor a sofre que sortia del terra, els diversos colors del terra, les roques volcaniques, i finalment el desitjat cim.

I per fi, repte aconseguit, arribavem als 3718 m del cim del Teide i era espectacular poder observar quasi tota l’illa des d’allí dalt i tambè era molt sorprenent veure el mar, allí on havia començat unes hores abans.

            

A la tornada jo no vaig baixar fins a la platja altre cop, com si que hi ha gent que fa, sinó que a la Montaña blanca vam tirar cap al parquing per anar a recollir el cotxe.

Si podeu, visiteu Tenerife perque te molts racons sorprenents 😉 

El mon que s'amaga dins les presons

Fa molt temps que tinc ganes d’explicar la meva experiència dins la presó. 

Per un costat per que ja fa 15 anys que l’estat espanyol, amb la col·laboració de la conselleria d’interior de la Generalitat de Catalunya, m’hi va posar i fins ara no m’havia atrevit a escriure sobre allò. 

Si, reconec que perquè cada cop que em possava davant el paper m’entrava pànic. 

I per un altre costat per que l’actualitat política del nostre país ha fet que malauradament es facin moltes noticies sobre la situació que viuen els presos polítics que tenim d’ençà de l’1 d’octubre i això em resona dia si, i dia també.

Des de que els Jordis, i posteriorment els consellers, entressin a la presó s’han anat publicant noticies sobre les seves condicions de vida dins els mòduls penitenciaris.

Doncs be, aquí la meva particular experiència del que jo vaig viure.

Tot començava al jutjat numero 5 de l’audiència Nacional un 9 d’abril de 2003. Jo compareixia davant el jutge Ruiz Polanco estant legalment en llibertat ( però vaig arribar-hi dins un cotxe de paisa dels Mossos d’esquadra després d'haver sortit el dia anterior de l'hospital on hi vaig acabar desprès de 5 dies a la comissaria ).
Desprès de negar-me a declarar, ell va dir en veu alta, i davant del fiscal i un advocat ficat a dit: “ pues 15 años y pa dentro “.

I jo pensant que el judici es faria al cap d’uns quants anys. Innocentttt !!!

Un cop al calabós, i amb l’alleugeriment de saber que ja no em tornarien a torturar esperava per ser enviat a Soto del real. Vaig demanar menjar ( duia 10 hores sense fer-ho ) i la resposta del policia nacional va ser amenaçar-me i creure que l'estava enganyant.

Introduït dins un furgo de la guàrdia civil, vaig agafar direcció Soto compartint vehicle amb altres reclusos. I si, emmanillat.

Al arribar a Soto, em van fer despullar i dutxar-me, i em van fer ficar un mono blau ( va ser una sensació d'estar entrant a un camp de concentració ). I d’allì cap al mòdul d’ingressos.

Vista d'una preso tipus. Valdemoro ( Madrid )

Que es el mòdul d’ingressos ? 

Es una zona de la presó on s’estan els presos que han d’ingressar al centre mentres s'esperen a que se’ls hi assigni un mòdul definitiu. També es utilitzat per interns que son traslladats d’un centre a un altre i nomes hi fan nit per continuar el seu trajecte.

Les cel·les no tenen res a dins i no en surts per a res durant el dia. A la porta hi ha un forat  ( rollo bústia) on el funcionari de torn t'hi introdueix el menjar.

Per aquestes característiques el propi protocol penitenciari prohibeix que una persona hi estigui mes de 3 dies.

En el meu cas hi vaig estar una setmana.

Que hi feia ??? 

Bàsicament, estudiar-me el llibre de funcionament del centre penitenciari, escriure frases reivindicatives per les parets amb un boli ( com ja havien fet molts anteriorment, i pels que hi vindrien ) que no se d’on va sortir i mirar com els coloms paraven a la teulada de davant. 

Desprès vaig ser traslladat a Aranjuez, on em van ingressar en un mòdul de presos majors d’edat ( en el sistema penitenciari es considera 21 anys. Jo en tenia 20 ) i de presos ja condemnats ( jo estava en preso preventiva ).

Allí, quan vaig arribar-hi vaig trobar-me darrera al vidre de la primera porta molts interns esperant que s obris per conèixer el “novato”. Em vaig sentir com un mono al zoo, quan tothom el mira com a exòtic.

A l’entrar, típiques preguntes del motiu pel qual hi era i un dels interns que se’m acosta i em diu:

Comprame tabaco !

La meva resposta: No

La seva: te voy a rajar cabron

Vaig pensar; “ collons no portes ni 10 minuts i ja has tingut un "follon". Això pinta fantàstic. “

Tot es va arreglar quan es van enterar que era un pres polític. ( Allí tenen un respecte per part dels altres presos ). 
Aleshores tothom volia apallissar a qui m'havia amenaçat i jo vaig tenir de ficar pau per que la cosa no anés a mes.

Desprès d’això, els funcionaris em van donar un paper on hi constava que era un pres FIES ( fichero de internos de especial seguimiento ) un regim especial i mes restringit per determinats delictes com el meu, “terrorismo “. 
En ell se’t restringeixen les comunicacions, passen a ser dos trucades de 5 minuts a la setmana i poder enviar 2 cartes i el cap de setmana tens els típics 40 minuts a través d’un vidre per poder-te comunicar amb 4 persones. A part et poden registrar a tu o la teva cel·la en qualsevol moment.

Aquella primera nit la recordo perfectament. Mirava a traves d'aquells barrots, comunicant-me amb els altres presos polítics de diversos mòduls mitjançant crits i veient alguna silueta humana entre mig de barrots en un altre modul que era qui t'estava parlant i donant-te la benvinguda.

A partir d’aquí, l’historia va ser intentar agafar una rutina diària. Vaig començar a anar cada mati un rato al “gimnas,” on hi havia una bici estàtica que mig vaig arreglar i on un dia va entrar un intern amb un ganivet fet a partir d’un radio casette i em va dir:

“ no dejes de pedalear “ mentres l’afilava amb la roda.

Allí mateix també si feien tatoos i per això els interns intentaven comprar-me els bolis "Pilot" que es veu que tenien una millor qualitat de la tinta.

Algun dia també anava a la biblioteca ( 10 m quadrats) sense res mes que unes taules i cadires i amb un soroll insoportable. 

També vaig demanar a la direcció de la presó que a les tardes pogués estar tancat a la cel·la per poder fer manualitats o llegir llibres. Allí em vaig aficionar a fer polseres amb fils de cosir !

Un dels dies van entrar a registrar-me la cel·la i em van requisar un cuter fet manualment amb un boli bic i una fulla d afaitar i que utilitzàvem per fer cartells denunciant la situació dels presos bascos en vaga de fam.

Aquest fet em va representar una sansió. Si n’acumulaves tres t’enviaven al mòdul d’aïllament que son uns mòduls amb condicions molt similars al d’ingressos, però dissenyat per castigar.
Una mena de presó dins la presó.

La vida continuava i passaves els dies explicant te la vida amb els altres interns. Algun et demanava que li llegissis la carta que li havien enviat, j que no en sabia. Altres et demanaven el paper albal que hi ha dins les galetes "Principe" per poder cremar droga i amb altres intercanviaves maduixes dels postres per altres coses.

Quins eren els dies mes complicats ? 


Solien ser els posteriors a les visites dels interns comuns. Aquells dies tothom anava molt excitat suposadament pel que havia entrat de l’exterior. 

 

Distribució típica d'una cel-la

Quin era el millor moment del dia ??

Eren les 12 del migdia. Aquella hora era el moment que mes esperava. Era el moment de correus. Et cridaven pel nom, i jo, tenia la sort de rebre moltes cartes. Les llegies amb tota l’atenció del mon, era el teu contacte diari amb l’exterior. Moltes eren de gent desconeguda i que no podría respondre, però era sentir la solidaritat de debò. Totes arribaven obertes i algunes sense fotos o algún document.

La que mes em va impactar, la d’en Zigor Larredonda, un altre pres polític català que estava ingressat a Albacete.

Allí si viu amb luxes ?

Aquests dies es parla molt de presos "vip", de cel·les de primera i .......
Primer de tot dir que si mai us prenen la llibertat de decidir que fas amb la teva vida, sabreu que la resta es secundari.
A partir d'aquí, jo vaig tenir la sort de que algún pres comú em deixes durant uns dies una TV i als vespres mirava noticies de les españes. Però vaig aconseguir enterar-me de que dins el teletext de TVE la gent podía enviar-hi SMS i sortien publicats allí. La gent del meu voltant m'hi escrivien missatges d’ànims i de bona nit i era un altre dels moments mes punyents del dia.

Com va ser la relació amb altres presos politics ?

En el meu modul vaig coincidir amb altres 3 presos polítics. Tots ells bascos. Un hi era per ser periodista, un altre en un cas molt similar al meu i l'ultim per haver estat membre d'ETA.
Lògicament va ser amb qui mes em vaig relacionar i aquest fet em va fer apropar a la realitat basca.

Un dels dies que vaig tindre mes la pell de gallina va ser quan un dissabte al mati, estant al pati, vaig començar a sentir crits i petards. Venien de l’exterior i al adonar-me que cridaven en basc “Euskal presoak, etxera “ em va sorgir un sentiment immens d’estar en una lluita col lectiva per l'alliberament cadascu del seu poble.

Un altre moment que em va frepar va ser el primer dissabte que vaig anar a comunicar,  ja que els funcionaris de presons ens passaven a buscar a tots els presos polítics i ens ajuntàvem com 20 joves d’entre 18 i 30 anys de camí a fer els vis-a-vis. A mi aquella escena em feia reflexionar sobre la quantitat de jovent basc estava passant la seva vida entre reixes i semblava normalitzat. No podia ser que un país que és defineix democràtic tingui tal quantitat de joves per motius polítics a la presó.

Moments intensos 

Un altre dia intens, va ser un en el que a les 8 del mati, quan es va obrir la porta de la cel·la es van sentir corredisses i crits. Un intern havia apunyalat a un altre ! Ràpidament un va ser traslladat a l’hospital i l’altre al mòdul d’aïllament. Així era la vida !

I van anar passant els dies fins que va arribar el dia en que em van dur un sobre de correus per poder votar a distancia. Era el primer cop a la meva vida que votava i em vaig sentir fent un acte de tanta rebeldía votant la CUP ( l'únic partit que s'havia pronunciat clarament a favor nostre ) desde dins una presó a 600 kms de casa.

I havent passat les eleccions, un altre cop em van portar una carta. Aquest cop de jutjats. Era la notificació de la llibertat sota fiança de 30000 €. Al primer moment em vaig alegrar. Tot seguit vaig pensar: “ d’on treuran aquests diners la meva família ?”

Vaig intentar trucar a casa, però estaven atrafegats buscant els diners.

Conscient que aquella seria la meva ultima nit entre reixes, no vaig poder-la dormir de l’emoció.

L’endemà, tot el dia fent la bossa i esperant que em cridessin per megafonia. Acomiadaments amb els presos amb qui havia fet amistat i quan vaig sentir el meu nom, els hi vaig fer una abraçada amb els tres companys bascos i els hi vaig dir un “fins la victòria, ens veiem al carrer. “
És molt dur marxar d'allí dins i tenir de deixar a l'altra gent dins.
Ells sempre em deien que allò era el descans del guerrer ! 

L’ultima anècdota va ser a l’ultima porta de sortida del centre. Aquella que et separa de la llibertat. Fins allí em va acompanyar un funcionari, i en el moment d’obrir-se aquella ultima porta li vaig dir: 
“ jo marxo, però tu et quedes”.
Petits moments que donen sentit a tot plegat.

Bé, fins aquí una mica del meu relat de la vida a la presó. Bàsicament volia escriure aquestes vivències arran de sentir com la gent s’escandalitza davant certes noticies sobre les condicions de vida dels actuals presos polítics catalans.

Nomes dir que les noticies que ens estan arribant d'allí dins, son habituals, es la vida dins les presons espanyoles.
Els centres penitenciaris en el marc teòric estan dissenyades per reinsertar el/la pres/a a la societat sense que torni a cometre el delicte. A la practica, i en la meva opinió, la preso és un lloc de castig ( també pels familiars ) i on simplement s'aïlla el pres perquè la societat tingui una certa sensació de seguretat.

Bé, no us en oblideu !!! Escriviu-les/los !

Solidaritat amb els presos polítics !!

Us volem a casa, ja !!!