Analìsis de les experiencies a Tinder

Fa uns quants anys, desprès de tornar d'un viatge llarg per sudamerica vaig decidir fer-me un perfil en una aplicació de cites. 

El motiu ? Buscar algú (del sexe oposat) per tenir una relació estable, ja que amb 33 anys ja no era tant fàcil coincidir amb gent nova. 

 

Desprès de confrontar-me amb els debats morals interns, i amb el típic, " I quan em trobi algú conegut ?", etc.... em vaig tirar al mercat. Com tothom al principi, amb molta il·lusió, se’m va obrir tot un mon al davant. Dosis de dopamina, començar a practicar això dels xats i desprès començar a descobrir tot de coses i com actuen les persones que allí estan, en el meu cas, les dones.

 

Per qui no sàpiga com funcionen aquestes aplicacions, bàsicament totes es basen en que et fas un perfil on tens l'opció de posar: nom, edat, fotos, descripció, que busques, que t'agrada o quins plans de vida tens. El mateix mòbil et detecta d’ubicació i et mostra la gent de la franja d'edat i als quilometres a la rodona que li indiquis.

 

A partir d’aquí, cada aplicacio, i depenent si pagues, o no, et deixa fer mes, o menys accions i comences a poder veure perfils d'altra gent i pots decidir si li fas "like" o no. Si la persona a qui li has fet like, fa el mateix amb tu, fas el que es coneix com a "match" i pots començar a tindre-hi una conversa.

 

Organitzacio tipica de perfil a Tinder. Mundo deportivo

Doncs be, al cap del temps vaig començar a veure coses que em sorprenien del que busquen les dones i sobretot del comportament que tenien en aquestes relacions virtuals, cosa que m’estranyava. Així que vaig decidir començar a analitzar-ho i ara he decidit publicar els resultats.

 

Se que això pot comportar-me que hi hagi gent que s'enfadi, els hi sembli que generalitzo, o fins i tot em tractin de masclista, però simplement son dades i una opinió. Tothom pot fer i dir la seva opinió.

Potser les dones que estan en aplicacions podrien exposar les mateixes dades a l'inversa, però jo no tinc aquesta informació.

 

Aquestes dades son extretes de les tres aplicacions que he tingut instal·lades de forma intermitent, Tinder ( majoritàriament), Bumble i Okcupid i les 255 noies amb les que he tingut "match".

 

La primera cosa que em va sorprendre va ser que quasi totes les dones ficaven la seva alçada i la majoria d'aquestes demanaven que fossis mes alt.

Mai m'havia plantejat el tema de l'alçada com algo que em fes decidir per una o altra noia, i vaig preguntar-li amb algunes de les que havia fet "match", el motiu. La resposta que mes vaig sentir va ser que " em sento mes protegida". Em va semblar curiós i en cert punt preocupant.

 

Altres coses que mai he entès, han sigut dos de les opcions que et deixa triar les aplicacions en funció del que busques. "Busco amics", i "encara no se que busco".

 

Jo entenc aquestes apps, com l’opció de buscar gent del sexe que t'atrau per compartir-hi ......, ja sigui relació amb sexe, o sense, o...., o..., però mai amics, ja que jo si vull trobar gent que vagi a la muntanya aniré al club excursionista i no m’importarà si son homes, o dones. I si vols gent per fer activitats, hi han altres aplicacions i entitats.

Per altra banda, si fiques l'opció de " encara no se que busco ", i no especifiques res mes, entenc que es gent que nomes vol xafardejar i ho fas servir de passatemps sense cap altra voluntat.

 

Una altra de les opcions que em sorprèn es " busco relació estable".

Perquè ?

Doncs perquè alguna dona amb qui encaixes al 100% al perfil, quan comences a parlar-hi i li acabes proposant de fer algo junts ( cafè, ciclisme, etc ) et respon: "no tinc temps per quedar". Aleshores, quin temps vols destinar a una relació estable ? 

 

Un altre factor es l'importància que dones a la distancia en funció d'on ets. 

Al anar ampliant el radi de gent, arribes a gent d'area metropolitana, Lleida, pirineus, etc... i t'adones de la diferencia de com concebem la distancia la gent. La gent de 50 kms cap a Barcelona quan els hi dius d'on ets, normalment et deixen de parlar ja que els hi resulta un altre mon. 

En certa part ho comprenc. Tenen moltissimes opcions a menys distancia.

Ara be, entendria que això fos amb el tema sexe, però amb el tema trobar parella ?

Que passa si coneixes algú de lluny ? No pots acabar vivint junts al lloc que concertis ? Perquè hi ha aquesta línea vermella de les dones d’àrea metropolitana ?

 

Tambe esta clar que la proporció d'homes i dones a aquestes aplicacions es d'un 75 a 25% per tant si ets dona tens moltes mes opcions d’èxit.

Segons alguns estudis, les opcions de fer match son d'un 0'6% pels homes i d'un 10% per les dones. Això nomes per poder començar a parlar amb algú.

 

Altres coses que em sorprenen es que de les 255 dones amb qui he pogut començar a parlar, un 50 % d'elles no han escrit MAI res. Ja sigui perquè no han respost a les meves primeres preguntes, o perquè elles no han iniciat la conversa quan els hi ha sortit que em fet "match". Aquesta dada es molt curiosa, ja que per un costat penso: " i perquè em fiques que t'agrado si no vols destinar ni 5 segons a coneixem ?" i per l'altra, aquesta dada varia del 50% al 0% depenent de l’aplicació.

Com pot ser això ? Les dones de certes aplicacions son tant diferents a les d'una altra ? 

No. Simplement hi ha aplicacions, com Bumble, que obliguen a la dona a començar la conversa durant les primeres 24 hores, sinó s'elimina la connexió. 

Per tant, el missatge que m'arriba es, "nomes em moc quan hi ha el perill de perdre l’opció".

 

Així mateix, si ets una persona sensible i creus en la responsabilitat afectiva, aquestes apps no es una molt bona idea. El 70 % de les dones fan el que avui en dia es coneix com a "ghosting", altrament dit "et deixo de parlar sense motiu", sense despedir-se i mai mes en saps res.

Amb casos sonats com una persona que coneixes personalment, i tens amics en comú, i t'invita a sortir amb bici un dissabte. No pots. I quan l’endemà li preguntes com li ha anat, mai mes et respon. 

O gent, amb qui quedes i no es presenta a la cita, i mai mes et diu res. 

 

També m'ha sorprès el fet de conèixer varies dones militants fins la medul·la en moviments feministes i que al meu entendre no apliquen aquesta "igualtat de gènere", ja que quedes una primera cita a Barcelona ( zona seva), sortim els dos de la cita encantats, ens passem els telèfons, tot flueix excel·lentment durant una setmana, tornes a quedar a Barcelona, i quan dius que no podràs i si podria vindre ella a Manresa, la resposta es que ella no pot sostenir una relació a distancia on hagi de moure's i et deixa de parlar. Curiós !

 

O el cas mes greu, perquè constitueix un delicte, quan vaig quedar amb una professora d'universitat a l'Hospitalet de Llobregat i al cap d'una hora de fer el cafe i quan vaig decidir marxar em va agredir sexualment. Quan li vaig preguntar que feia em va respondre "em venia de gust i sentia que a tu també". El trist d'aquesta societat en que no hi ha igualtat de gènere es que quan li vaig consultar al meu advocat, per denunciar-la, em va dir: " es trist, però tu ets l'home i tens molt poques opcions ".

Ningú en parla de les agressions que podem rebre els homes, ja que socialment es un èxit que una dona se’t tiri a sobre aprofitant la seva superioritat social. 

 

També a l'edat que tenim, post 35, t'adones que les dones que et trobes i que volen tenir fills, et manifesten que se senten amb ansietat perquè senten que biològicament no tenen temps i per tant et transmeten una pressió per que no tenen marge temporal d'error. Aquest tema porta a un altre que es quan et diuen, " tu no tens aquest problema!". 

No, jo tinc un altre problema i es que no puc decidir tindre fills sense parella.

 

Una altra cosa que he trobat curiosa es com ens costa a la gent ( tot i tenir 40 anys) expressar el que volem sense embuts. Altrament dit, anar al gra i no marejar la perdiu. Jo dono molt valor al temps i per tant, prefereixo expressar-me el mes clarament possible i així ( tot i que l'altra persona pot pensar que vaig a sac) no deixes lloc al dubte, ni a males interpretacions, però trobo que en general ens compliquem massa la vida.  

 

Una dada que em sembla molt curiosa es que des del primer cop que em vaig instal·lar una aplicacio d'aquestes, fins a dia d'avui, les dos relacions mes llargues que he tingut han sigut amb gent que no he conegut a traves d'aquestes xarxes. Per ressaltar.

 

Be, tot això per arribar a unes dades, que en el meu cas son esperpèntiques. Segons la meva manera d'entendre la lògica humana de relació interpersonal que es basa en " tinc unes necessitats sexoafectives, doncs faig algo per satisfer-les amb respecte cap a l'altre", nomes un 7% de les dones d'aquestes aplicacions ho han aplicat, independentment de si em acabat fent un cafè, o hi ha hagut algo mes.

 

Cal dir que com tot a la vida, també te algun canto positiu. I es que tinder m'ha servit per comprar un cotxe. Si, si. Amb una noia que vaig quedar per fer uns quants cafes, li vaig acabar comprant el cotxe i els dos contents.

 

Espero no haver desmotivat algú que s'estava plantejant ficar-se alguna d'aquestes aplicacions. Cadascú que trego conclusions de la seva experiència.

 

 

  

  

 

 

Fiquem noms a la pobresa ?

Dijous passat, es va fer a Torà una xerrada sobre dona i pobresa al mon rural organitzada per la cooperativa l'Arada. 

Hi van participar tres dones.

La Rosa Soler (coordinadora de drets socials a la Catalunya central), la Sira Vilardell (vicepresidenta d'entitats de la taula del tercer sector) i la Iolanda Fresnillo (investigadora en desigualtats i pobresa).

Com en moltes de les xerrades on assisteixo, el meu sentit critic es possa en funcionament davant de certes informacions o opinions que s'exposen.

Una d'aquestes, i que ja fa anys que em sorprèn es la desquartització de la pobresa.

A que em refereixo ?

-Pobresa energètica

-Pobresa menstrual (avui la Directa en fa un article)

-Pobresa alimentaria

Amb quin objectiu es fa aquesta sectorització de la pobresa ?

No conec ningú, que no pugui escalfar la seva casa, però per contra pugui pagar-se una alimentació amb productes ecològics. 

Perquè no parlem clarament de pobresa econòmica ?

Igualment, perquè socialment ningú assenyala als responsables de la pobresa ? 

I es que en la xerrada de dijous passat també vaig trobar a faltar parlar amb propietat. La pobresa, no es com la sequera. Ningú, directament, no pot fer ploure. Ara bé, darrera la pobresa Hi ha culpables.

Hi ha persones que amb les seves decisions saben que la fomenten, i polítics que ho permeten. En canvi, ningú ni ho insinua. 

Sembla que sigui com certes malalties cròniques, el màxim que podem fer es sentir una mica d'empatia. Massa no, perquè a ningú li agrada estar al costat d'algú que regira un contenidor.

En un altre aspectes, sempre m'ha xocat esdeveniments com el del gran recapte. Un acte patrocinat per l'obra social de La Caixa, la mateixa empresa que fa fora de casa gent que va a buscar aliments que ells demanen cada campanya nadalenca.

Jo d'això en dic hipocresia per tots els mitjans, però la gent hi participa con a la loteria de Nadal.

I es que em sorpren que les dades diguin que a día d'avui hi hagi un 26% de la gent a Catalunya que está en risc d'exclusió social i que cada cop hi hagi més gent que tot i treballar, no poden arribar a final de mes, però tothom ho visqui en l'intimitat.

Tot això per acabar amb una reflexió de fa molt temps. 

Recordo fa 20 anys quan me mare era la presidenta de la secció local de Càritas. Entitat lligada a l'església i que ajuda la gent en situació de pobresa. 

Jo en aquella època practicava mes l'activisme polític i l'acció directa. Sempre li deia una frase:

Jo prefereixo atacar els rics que ajudar els pobres. Perquè ? perquè si eliminem uns, eliminarem els altres. En canvi, ajudant a uns, no acabaràs mai amb els altres.

Bon vespre !

 

Activitat de la Fundació banc dels aliments

 

Ja tenim data per la independència de Catalunya

Avui, i sense voler-ho directament, s'ens ha fet saber, sense data concreta, quan serà la independència de Catalunya. 

Amb la postura de Junts per Catalunya i ERC de pactar amb el PSOE la governabilitat de l'estat espanyol a canvi de certes coses, però deixant a banda el dret a l'autodeterminació ens han deixat clar que han tornat fins hi tot verbalment al marc constitucional del 78. 

Es d'entendre. La supervivencia politica d'ERC, Carles de Puigdemont, i Junts per Catalunya passava per arribar a un pacte si, o si, amb el PSOE. Per sort per ells, el PSOE i Pedro Sanchez necessitaven exactament el mateix per poder seguir vius i per tant, per molt lluny que semblin, sabien que havien de pactar encara que baixes Jesucrist. 

Aquesta és la seva realitat, i molta gent propera a ells que segurament tenen interessos en que aquests partits continuin gobernant ho deuen veure coherent, però i a la resta de votants de Junts i ERC ???

 Com es que es diuen independentistes i voten partits que no ho porten a terme quan negocien ? 

Conclusió ? 

Aixi com es va arribar al 1-O despres d'una mobilització social impressionant, originada perque la gran majoria de societat catalana va veure clar que estant dins l'estat espanyol no s'arribaria mai enlloc, Catalunya es fara independent quan la gran part de votants dels partits que avui dia han pactat amb l'estat espanyol vegin que no aconseguiran res amb aquests partits i busquin una altra via. Parlamentaria, o no. 

Aquest serà el moment clau. 

Ho veurem ? O ens passara com aquells avis i avies que l'1-O et deien que estaven il•lussionats amb el moment historic i ja ens han deixat? 

 

 

Els electricistes, i fontaners, teniu molt bona feina !

Si ?????

Em fa gracia, i a la vegada ploro, quan et pregunten: "de que treballes" ? 

I tu respons: d'electricista/fontaner.

"Ostres, doncs deus tindre molta feina. No n'hi han. Sempre tarden molt a vindre "

Cert. Tothom ho diu i deu ser cert.                                                                                                              

I aleshores, perquè si es tant bona feina, i et guanyes tant be la vida, perquè no n'hi ha més ?

Lluny del que seria lògic per allò de la llei de l'oferta i la demanda. (Si hi ha poc d'algo, i molta gent en vol, puja el preu), en aquest sector concret no es compleix. 

Si treballes contractat per un altre, i fas 8 hores, a la meva zona i vivint sol, sense tenir herències, al màxim que pots aspirar es a anar pagant les factures mensuals.

Algo d'aquesta societat deu estar fallant quan després d'estudiar 6 anys, postobligatoris, acabis tenint aquest poder adquisitiu.

Com pot ser que en qualsevol empresa dels pobles del voltant, sense cap tipus de coneixements, puguis cobrar el mateix ? O en determinats hipermercats de certes marques cobris més, sense ser directiu ? 

Alternativa ? Plantat per tu, et diuen.

No es cap panacea. Despres de fer tota la burocracia, assegurances, comprar eines, ...., veus que per sortir-te a compte hauries de cobrar les hores de ma d'obra a un preu més elevat que la resta de gent de la zona. Per tant, dificilment et contractaran. Resultat, ningú es complica la vida per tenir el mateix sou.

A això li has de comptar que tothom et pagi dins un temps raonable, cosa que per exemple no fan les administracions publiques. Ja que si quan comences algu et deixa penjats alguns milers d'euros t'envas a pique.

Si vas a treballar subcontractat, treballes per anar fent i poca cosa mes.

Davant d'aquesta situació, quina sortida tens ?

Quan ho parles amb la gent, molta et diu. "I que et penses ? "

"Tothom estem igual. Anar arribant a final de mes com podem i au. Tu almenys pots viure sol."

"Gracies tens de tenir feina i salut."

Doncs a mi ja em perdonareu, però aquesta opinió i actitud la veig de gent morta per dins. De la tipica cultura catalana de conformisme, treballar i estalviar el que es pot. El que passa que fa 20 anys potser aixo et servia per comprar te una vivenda, pero avui en dia es impossible que una persona sola amb aquests sous es pugui comprar una vivenda digna. 

Doncs aixo, que feia temps que aquest tema em corrou per dins i ho havia d'expressar.

Lampista montant un sifó de bany

Tortura psiquica

Ahir mentre mirava el documental "de Matinada" ( fet pel Dan Ortinez d'Aixina) que narra les detencions i empresonaments el 23 de setembre de 2019 de 9 persones dels CDRs acusades de terroristes em van venir al cap molts records.

Podeu trobar el documental a la web www.alerta.cat.

Felicito a la gent del 23s per tenir el valor de sortir a explicar el que van viure. Se que no és fàcil.

Aquest documental m'ha fet recordar la importància que te explicar el que alguns em patit en les pròpies carns, perquè, encara que es  desagradable, som els únics que podem fer-ho de primera ma.

Un dels moments que em va fer plorar va ser quan una de les parelles d'un detingut va dir que s'havia passat 10 dies sense sortir del llit després de la detenció. Aquesta és una de les conseqüències que te la repressió, la capacitat d'afectar a tot l'entorn de les persones detingudes, parelles, fills/es, familiars i amistats properes i és una arma amb la que juguen els cossos policials i el propi estat.

En un altre moment una altra parella explica com el seu fill des del dia de les detencions, en el qual el gos bordava molt, cada cop que sent bordar el gos ho associa a perill.

Al sentir aquests testimonis m'han vingut varies situacions al cap.

La primera ha sigut quan justament ara fa 20 anys i després de passar per comissaria 5 dies, em van ingressar a la presó de Soto del Real. Allí, durant uns minuts vaig coincidir a una sala amb 5 nois de Lekeitio ( Euskalherria) que havien estat detinguts el mateix dia que jo. Quan em vaig dirigir cap a ells, un d'ells es va alterar molt i em va intentar agredir. Els altres em van demanar disculpes. Allí vaig poder veure molt punyentment els efectes de les tortures en algú altre.

Jo no era conscient de les meves seqüeles en aquell moment. Nomes estava a gust de saber que estava a la presó i allí no et torturen ( normalment).

Vaig sentir com algo havia canviat dins meu un cop vaig sortir de la presó, dos mesos després.

El primer que vaig notar va ser el primer dia que vaig tornar a treballar. Vaig arribar a Calaf amb el cotxe i aleshores em vaig adonar que no havia ficat ni musica, ni la radio. Estava en un altre mon.

Després, i durant uns quants mesos em van anar venint "flashbacks" a la ment de diferents moments de la detenció. En moments sense cap relació t’apareixia una escena concreta a la ment. També en determinades situacions he tingut la sensació de que algú t’està vigilant igual que passava a comissaria, on tenia un mosso d'esquadra a la porta de la sala d'interrogatoris les 24 hores.

I el que també sempre m'ha anat passant des d'aleshores ha sigut que quan em trobo un control policial m'agafa por.

Com sempre he dit, prefereixo mil vegades les tortures físiques, que en un temps desapareixen, que no pas les psíquiques, ja que aquestes les portes sempre més a sobre. 

Aprofito aquesta entrada per dir que s’està treballant en publicar un llibre on s’explicarà tot el que va passar en les detencions de Torà, justament ara fa 20 anys.

Ser home, tenir 40 anys i no tenir parella

 Desprès de molts anys sense escriure en aquest blog, mi torno a atrevir.

Aquest cop per ficar sobre la taula un tema que m'afecta en primera persona, i que crec que en no s'en parla prou. Almenys jo ho trobo a faltar !

La situació en que ens trobem els homes que tenim 40 anys i no tenim parella. 

Aquí les exposso !

En primer lloc, i una qüestió que tant ens afecta a homes, com a dones, i tant es quina edat tinguis, és l’accés a la vivenda.

A finals d'any 2022, ens trobem que els lloguers de vivendes a un poble rural de 1200 habitants, com Torà, s'ha disparat fins a costar el pis més barat entre 400 i 500 €. Si aquí hi sumem les factures de serveis bàsics com l'aigua, el gas i la llum ( sense mencionar internet), ( i sense comptar els messos d'hivern), tenim que una unica persona ha de destinar segurament la meitat, o mes, dels seus ingressos al sostre on viu.

Ara, afegim-hi els aliments, que rapidament pujen a 100 € per setmana. 

Aquí ja ens trobariem que una persona 1000 eurista no podria tindre vehicle propi, ni fer apats fora de casa, ni escalfar-se a l'hivern, ni anar de vacances,...

Si com a alternativa vols comprar la vivenda, tens dos opcions.                                                    Comprar una vivenda ja feta, o comprar un terreny per fer-hi la teva. En qualsevol dels dos casos, a Torà hi ha poca oferta. En el primer, la majoria de cases s’hi haurien de fer reformes i en el segon, els preus están pels nuvols.

Això sense tenir en compte que has de tindre un mínim d'estalvis per fer l'entrada, una nòmina prou alta, i pagar el que convingui durant la resta de la vida.

Aquesta és la realitat en que es troba tothom que "vol/ha de" viure sol.

Algú pot pensar, “ haver estudiat”. Doncs un servidor ha estat 6 anys ( sense comptar l’ensenyança obligatoria ) davant un pupitre.

Gràfica evolució de preus de la vivenda a Catalunya ( 1985-2020)

 Per un altre costat, i indirectament relacionat també amb el tema econòmic, hi ha el fet de criar.

Quan arribes als 40, al ser home, no et diuen la típica frase de: "s'et passara l'arròs", perquè no tenim aquest problema, però si que et diuen la típica de "encara no tens parella ?".                                           

Si és una elecció que has decidit tu, potser te la sua, però si desitges tenir parella i potser tenir fills, pots sentir un sentiment de fracàs/culpabilitat.

Independentment d'això, si et plantejes de criar monoparentalment, a part de suposar més esforç ( logístic i econòmic), si ets home, tens la dificultat de no dependre de tu mateix. En el nostre cas, has de començar un periple burocratic per poder adoptar, o buscar una gestació subrogada ( “ventre de lloguer”). 

En canvi, si ets dona, pot no ser el que desitjes ( criar sola), però almenys tens l'opció de fer-ho sense dependre de ningù més, com algunes amigues que tinc, han fet.

I fins aquí aquestes reflexions d'un "quarenton" de poble !

Teide 0-4-0

Diuen que val més tard, que mai. Doncs aprofitant aquest confinament, explicaré la meva experiència el febrer del 2019 fent el repte de pujar la muntanya més alta de l’estat espanyol (Teide 3718m) des del nivell del mar. 

Ho faig per que a mi m’agrada quan busco informació d’alguna muntanya, trobar informació de primera ma, i si pot ser en la meva llengua millor, així que aquí la deixo per qui la vulgui utilitzar.

Eren les 05:30 del mati del 22 de febrer del 2019 i començava el repte a la Playa del Socorro, el que es coneix com la ruta 0-4-0, ja que per arribar al cim necessites fer 4000 m de desnivell positiu i 28 quilometres. Havíem dormit a un poble proper i la meva parella d’aleshores em va acompanyar amb un cotxe llogat fins la platja.  

Vaig triar aquesta hora perquè per fer el cim del Teide necessites treure’t un permís amb l’hora que passaràs pel control que hi ha a 200 m del cim, i aquest el teníem per la 1 del migdia. Segons els meus càlculs faria 500 m de desnivell positiu cada hora i uns 4 quilometres.

Link per demanar el permis: https://www.reservasparquesnacionales.es/real/parquesnac/usu/html/detalle-actividad-oapn.aspx?cen=2&act=1

Vaig sortir molt motivat i amb l’ incertesa de si trobaria el camí fàcilment, tot i que el duia descarregat al GPS, era la primera vegada que seguia una ruta. Per sort, tot i que havia llegit que no estava indicat, si que ho esta, i per cert molt ben indicat.

Desprès d’atravesar un seguit de poblets i urbanitzacions vaig arribar al mirador del Lance ( 4k, 500m, 1h) amb unes vistes nocturnes espectaculars de tota la costa nord de l’illa i amb un silenci penetrant.

M’havia planificat l’ascensió fent 3 minuts de descans cada hora i aprofitant aquest moment per fer fotos i menjar una barreta o un gel. El tema mes delicat era el de la beguda, ja que fins el quilometre 23 (Montaña blanca ) no em trobaria amb la Clara que venia del parquing de cotxes.  

Al Asomadero ( 8k, 1200m, 2h) es començaven a veure els primers raigs de sol i deixaves endarrera la platja i ja podies veure l’objectiu final. Va ser un gran moment.

De camí a la Degollada del Cedro ( 15k, 2200m, 4h ) em vaig trobar la primera persona, un madrileny que havia anat a pujar el Teide en 3 dies, com a desconnexió d’una separació de parella.

Gran persona, per cert.

En aquest punt canviava una mica tot. El vegetació passava de zona boscosa a arida, amb fins i tot arena que feia alentir la marxa. El desnivell deixava de pujar i començaven uns 3 quilometres de pla que van provocar que m’entres l’estrés de l’horari, i la calor començava a apretar. 

Arribava a la Montaña blanca ( 23k, 2750m, 5’5h) on vaig esperar la Clara i vam acabar de fer els 1000 metres que faltaven de desnivell junts.  

A partir d’aquí em va començar a passar factura l’esforç físic i vaig alentir la marxa. Vam passar per la zona de los Huevos del teide, el Refugio de Altavista  ( 3200m), i fins arribar just a temps al punt de control de la Rambleta ( 27k, 3550m, 7h).

 

A partir d’aquí tot va ser disfrutar. Les vistes, el fum amb olor a sofre que sortia del terra, els diversos colors del terra, les roques volcaniques, i finalment el desitjat cim.

I per fi, repte aconseguit, arribavem als 3718 m del cim del Teide i era espectacular poder observar quasi tota l’illa des d’allí dalt i tambè era molt sorprenent veure el mar, allí on havia començat unes hores abans.

            

A la tornada jo no vaig baixar fins a la platja altre cop, com si que hi ha gent que fa, sinó que a la Montaña blanca vam tirar cap al parquing per anar a recollir el cotxe.

Si podeu, visiteu Tenerife perque te molts racons sorprenents 😉 

El mon que s'amaga dins les presons

Fa molt temps que tinc ganes d’explicar la meva experiència dins la presó. 

Per un costat per que ja fa 15 anys que l’estat espanyol, amb la col·laboració de la conselleria d’interior de la Generalitat de Catalunya, m’hi va posar i fins ara no m’havia atrevit a escriure sobre allò. 

Si, reconec que perquè cada cop que em possava davant el paper m’entrava pànic. 

I per un altre costat per que l’actualitat política del nostre país ha fet que malauradament es facin moltes noticies sobre la situació que viuen els presos polítics que tenim d’ençà de l’1 d’octubre i això em resona dia si, i dia també.

Des de que els Jordis, i posteriorment els consellers, entressin a la presó s’han anat publicant noticies sobre les seves condicions de vida dins els mòduls penitenciaris.

Doncs be, aquí la meva particular experiència del que jo vaig viure.

Tot començava al jutjat numero 5 de l’audiència Nacional un 9 d’abril de 2003. Jo compareixia davant el jutge Ruiz Polanco estant legalment en llibertat ( però vaig arribar-hi dins un cotxe de paisa dels Mossos d’esquadra després d'haver sortit el dia anterior de l'hospital on hi vaig acabar desprès de 5 dies a la comissaria ).
Desprès de negar-me a declarar, ell va dir en veu alta, i davant del fiscal i un advocat ficat a dit: “ pues 15 años y pa dentro “.

I jo pensant que el judici es faria al cap d’uns quants anys. Innocentttt !!!

Un cop al calabós, i amb l’alleugeriment de saber que ja no em tornarien a torturar esperava per ser enviat a Soto del real. Vaig demanar menjar ( duia 10 hores sense fer-ho ) i la resposta del policia nacional va ser amenaçar-me i creure que l'estava enganyant.

Introduït dins un furgo de la guàrdia civil, vaig agafar direcció Soto compartint vehicle amb altres reclusos. I si, emmanillat.

Al arribar a Soto, em van fer despullar i dutxar-me, i em van fer ficar un mono blau ( va ser una sensació d'estar entrant a un camp de concentració ). I d’allì cap al mòdul d’ingressos.

Vista d'una preso tipus. Valdemoro ( Madrid )

Que es el mòdul d’ingressos ? 

Es una zona de la presó on s’estan els presos que han d’ingressar al centre mentres s'esperen a que se’ls hi assigni un mòdul definitiu. També es utilitzat per interns que son traslladats d’un centre a un altre i nomes hi fan nit per continuar el seu trajecte.

Les cel·les no tenen res a dins i no en surts per a res durant el dia. A la porta hi ha un forat  ( rollo bústia) on el funcionari de torn t'hi introdueix el menjar.

Per aquestes característiques el propi protocol penitenciari prohibeix que una persona hi estigui mes de 3 dies.

En el meu cas hi vaig estar una setmana.

Que hi feia ??? 

Bàsicament, estudiar-me el llibre de funcionament del centre penitenciari, escriure frases reivindicatives per les parets amb un boli ( com ja havien fet molts anteriorment, i pels que hi vindrien ) que no se d’on va sortir i mirar com els coloms paraven a la teulada de davant. 

Desprès vaig ser traslladat a Aranjuez, on em van ingressar en un mòdul de presos majors d’edat ( en el sistema penitenciari es considera 21 anys. Jo en tenia 20 ) i de presos ja condemnats ( jo estava en preso preventiva ).

Allí, quan vaig arribar-hi vaig trobar-me darrera al vidre de la primera porta molts interns esperant que s obris per conèixer el “novato”. Em vaig sentir com un mono al zoo, quan tothom el mira com a exòtic.

A l’entrar, típiques preguntes del motiu pel qual hi era i un dels interns que se’m acosta i em diu:

Comprame tabaco !

La meva resposta: No

La seva: te voy a rajar cabron

Vaig pensar; “ collons no portes ni 10 minuts i ja has tingut un "follon". Això pinta fantàstic. “

Tot es va arreglar quan es van enterar que era un pres polític. ( Allí tenen un respecte per part dels altres presos ). 
Aleshores tothom volia apallissar a qui m'havia amenaçat i jo vaig tenir de ficar pau per que la cosa no anés a mes.

Desprès d’això, els funcionaris em van donar un paper on hi constava que era un pres FIES ( fichero de internos de especial seguimiento ) un regim especial i mes restringit per determinats delictes com el meu, “terrorismo “. 
En ell se’t restringeixen les comunicacions, passen a ser dos trucades de 5 minuts a la setmana i poder enviar 2 cartes i el cap de setmana tens els típics 40 minuts a través d’un vidre per poder-te comunicar amb 4 persones. A part et poden registrar a tu o la teva cel·la en qualsevol moment.

Aquella primera nit la recordo perfectament. Mirava a traves d'aquells barrots, comunicant-me amb els altres presos polítics de diversos mòduls mitjançant crits i veient alguna silueta humana entre mig de barrots en un altre modul que era qui t'estava parlant i donant-te la benvinguda.

A partir d’aquí, l’historia va ser intentar agafar una rutina diària. Vaig començar a anar cada mati un rato al “gimnas,” on hi havia una bici estàtica que mig vaig arreglar i on un dia va entrar un intern amb un ganivet fet a partir d’un radio casette i em va dir:

“ no dejes de pedalear “ mentres l’afilava amb la roda.

Allí mateix també si feien tatoos i per això els interns intentaven comprar-me els bolis "Pilot" que es veu que tenien una millor qualitat de la tinta.

Algun dia també anava a la biblioteca ( 10 m quadrats) sense res mes que unes taules i cadires i amb un soroll insoportable. 

També vaig demanar a la direcció de la presó que a les tardes pogués estar tancat a la cel·la per poder fer manualitats o llegir llibres. Allí em vaig aficionar a fer polseres amb fils de cosir !

Un dels dies van entrar a registrar-me la cel·la i em van requisar un cuter fet manualment amb un boli bic i una fulla d afaitar i que utilitzàvem per fer cartells denunciant la situació dels presos bascos en vaga de fam.

Aquest fet em va representar una sansió. Si n’acumulaves tres t’enviaven al mòdul d’aïllament que son uns mòduls amb condicions molt similars al d’ingressos, però dissenyat per castigar.
Una mena de presó dins la presó.

La vida continuava i passaves els dies explicant te la vida amb els altres interns. Algun et demanava que li llegissis la carta que li havien enviat, j que no en sabia. Altres et demanaven el paper albal que hi ha dins les galetes "Principe" per poder cremar droga i amb altres intercanviaves maduixes dels postres per altres coses.

Quins eren els dies mes complicats ? 


Solien ser els posteriors a les visites dels interns comuns. Aquells dies tothom anava molt excitat suposadament pel que havia entrat de l’exterior. 

 

Distribució típica d'una cel-la

Quin era el millor moment del dia ??

Eren les 12 del migdia. Aquella hora era el moment que mes esperava. Era el moment de correus. Et cridaven pel nom, i jo, tenia la sort de rebre moltes cartes. Les llegies amb tota l’atenció del mon, era el teu contacte diari amb l’exterior. Moltes eren de gent desconeguda i que no podría respondre, però era sentir la solidaritat de debò. Totes arribaven obertes i algunes sense fotos o algún document.

La que mes em va impactar, la d’en Zigor Larredonda, un altre pres polític català que estava ingressat a Albacete.

Allí si viu amb luxes ?

Aquests dies es parla molt de presos "vip", de cel·les de primera i .......
Primer de tot dir que si mai us prenen la llibertat de decidir que fas amb la teva vida, sabreu que la resta es secundari.
A partir d'aquí, jo vaig tenir la sort de que algún pres comú em deixes durant uns dies una TV i als vespres mirava noticies de les españes. Però vaig aconseguir enterar-me de que dins el teletext de TVE la gent podía enviar-hi SMS i sortien publicats allí. La gent del meu voltant m'hi escrivien missatges d’ànims i de bona nit i era un altre dels moments mes punyents del dia.

Com va ser la relació amb altres presos politics ?

En el meu modul vaig coincidir amb altres 3 presos polítics. Tots ells bascos. Un hi era per ser periodista, un altre en un cas molt similar al meu i l'ultim per haver estat membre d'ETA.
Lògicament va ser amb qui mes em vaig relacionar i aquest fet em va fer apropar a la realitat basca.

Un dels dies que vaig tindre mes la pell de gallina va ser quan un dissabte al mati, estant al pati, vaig començar a sentir crits i petards. Venien de l’exterior i al adonar-me que cridaven en basc “Euskal presoak, etxera “ em va sorgir un sentiment immens d’estar en una lluita col lectiva per l'alliberament cadascu del seu poble.

Un altre moment que em va frepar va ser el primer dissabte que vaig anar a comunicar,  ja que els funcionaris de presons ens passaven a buscar a tots els presos polítics i ens ajuntàvem com 20 joves d’entre 18 i 30 anys de camí a fer els vis-a-vis. A mi aquella escena em feia reflexionar sobre la quantitat de jovent basc estava passant la seva vida entre reixes i semblava normalitzat. No podia ser que un país que és defineix democràtic tingui tal quantitat de joves per motius polítics a la presó.

Moments intensos 

Un altre dia intens, va ser un en el que a les 8 del mati, quan es va obrir la porta de la cel·la es van sentir corredisses i crits. Un intern havia apunyalat a un altre ! Ràpidament un va ser traslladat a l’hospital i l’altre al mòdul d’aïllament. Així era la vida !

I van anar passant els dies fins que va arribar el dia en que em van dur un sobre de correus per poder votar a distancia. Era el primer cop a la meva vida que votava i em vaig sentir fent un acte de tanta rebeldía votant la CUP ( l'únic partit que s'havia pronunciat clarament a favor nostre ) desde dins una presó a 600 kms de casa.

I havent passat les eleccions, un altre cop em van portar una carta. Aquest cop de jutjats. Era la notificació de la llibertat sota fiança de 30000 €. Al primer moment em vaig alegrar. Tot seguit vaig pensar: “ d’on treuran aquests diners la meva família ?”

Vaig intentar trucar a casa, però estaven atrafegats buscant els diners.

Conscient que aquella seria la meva ultima nit entre reixes, no vaig poder-la dormir de l’emoció.

L’endemà, tot el dia fent la bossa i esperant que em cridessin per megafonia. Acomiadaments amb els presos amb qui havia fet amistat i quan vaig sentir el meu nom, els hi vaig fer una abraçada amb els tres companys bascos i els hi vaig dir un “fins la victòria, ens veiem al carrer. “
És molt dur marxar d'allí dins i tenir de deixar a l'altra gent dins.
Ells sempre em deien que allò era el descans del guerrer ! 

L’ultima anècdota va ser a l’ultima porta de sortida del centre. Aquella que et separa de la llibertat. Fins allí em va acompanyar un funcionari, i en el moment d’obrir-se aquella ultima porta li vaig dir: 
“ jo marxo, però tu et quedes”.
Petits moments que donen sentit a tot plegat.

Bé, fins aquí una mica del meu relat de la vida a la presó. Bàsicament volia escriure aquestes vivències arran de sentir com la gent s’escandalitza davant certes noticies sobre les condicions de vida dels actuals presos polítics catalans.

Nomes dir que les noticies que ens estan arribant d'allí dins, son habituals, es la vida dins les presons espanyoles.
Els centres penitenciaris en el marc teòric estan dissenyades per reinsertar el/la pres/a a la societat sense que torni a cometre el delicte. A la practica, i en la meva opinió, la preso és un lloc de castig ( també pels familiars ) i on simplement s'aïlla el pres perquè la societat tingui una certa sensació de seguretat.

Bé, no us en oblideu !!! Escriviu-les/los !

Solidaritat amb els presos polítics !!

Us volem a casa, ja !!!